De visita al 10 de Downing Street | + Història

Abans, val la pena saber el perquè del nom d’aquest carrer. Resulta que en el segle XVII hi va haver un senyor Downing. El baró sir George Downing, per ser exactes. Va ser un dels homes d’Estat més hàbils de la seva època, capaç d’adaptar-se a totes les situacions. Primer va ser partidari de la monarquia, després es va posicionar amb Oliver Cromwell, que va enderrocar (i decapitar) Carles I i, finalment, es va tornar a posar de part de la Corona durant la Restauració, amb el regnat de Carles II (el fill de l’executat).

La figura de Downing és una de les més controvertides del Regne Unit perquè a més de canviar de jaqueta, també va fer coses bones des dels diferents llocs de responsabilitat política que va ocupar. Sobretot és destacable el seu impuls al desenvolupament naval britànic, que va permetre l’expansió colonial als cinc continents.

Cap al final de la seva vida, el 1680, va comprar els terrenys on ara hi ha el carrer que porta el seu nom. Aquella zona era a prop de la residència reial de l’època, el Whitehall Palace, cosa que donava valor no només econòmic, sinó també d’estatus per als qui hi vivien. Aprofitant-se’n, Downing va construir una sèrie de cases que va vendre a nobles anglesos. Per rendibilitzar al màxim la inversió no va tenir objeccions a l’hora d’utilitzar materials de baixa qualitat. Per exemple, a les parets en comptes d’utilitzar maons només van fer servir morter, que després va ser degudament decorat amb línies per fer la sensació que hi havia maons reals. A més, les cases no estaven numerades correlativament, sinó a la babalà. Va caldre esperar a 1787 per ordenar-les i que el 10 quedés fixat per sempre.

L’edifici va començar a guanyar pes simbòlic el 1735 quan el rei Jordi I va nomenar Robert Walpole com a ‘first lord of the Treasury’. Aquest càrrec era el de màxima responsabilitat i per això sovint se l’anomenava ‘prime minister’ (PM), i així es va quedar des del temps de Walpole, a qui el monarca va voler agrair els serveis prestats regalant-li la casa del número 10. El polític, malgrat això, va preferir que es convertís en residència oficial per als seus successors, i a més la va ampliar cap als números 11 i 12. Tot i això, d’entrada molt pocs PM van voler viure-hi, perquè preferien continuar al seu propi domicili. Així, la vivenda només servia per a reunions de Govern i recepcions oficials.

Durant les primeres dècades del segle XIX, el barri es va anar degradant. Es va omplir de prostíbuls i ‘gin bars’, que eren un niu de problemes. La situació era tan crítica que el 1839 es va posar sobre la taula l’opció de fer caure el carrer per reurbanitzar la zona, però finalment es va descartar la idea.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

El gran canvi va arribar el 1874 durant el segon mandat de Benjamin Disraeli, que va decidir anar-hi a viure. Això va obligar a modernitzar la casa per dotar-la de les màximes comoditats de l’època, o sigui que tingués aigua corrent i calenta i uns lavabos en condicions. Per a l’electricitat i el telèfon encara es va haver d’esperar una mica més: hi van arribar el 1894 durant l’etapa del PM William Gladstone. Al segle XX, després de la Segona Guerra Mundial, Downing Street estava molt desgavellat. Durant els anys 50 cap primer ministre va voler fer les reformes necessàries perquè eren cares i complexes, però durant els 60 els arquitectes van advertir que els danys estructurals eren tan greus que fins i tot eren perillosos per als residents. Durant les obres es va traslladar la residència privada al 12 i es van restaurar el 10 i l’11 per adequar-los als nous temps. Ja veurem si després de tanta festa durant l’era Johnson també tocarà fer una nova restauració.

---

Sense claus

El que segur que no farà Boris Johnson quan deixi el 10 de Downing Street és tornar les claus, perquè no en té. La porta no es pot obrir des de fora. Poden comprovar-ho vostès mateixos quan vegin imatges del PM entrant. Se n’adonaran que sempre s’obre des de dins, on hi ha un control de seguretat que vigila l’accés al recinte.