Les bufetades de la història, abans de Will Smith

D’entrada molts van pensar que l’agressió era part de l’espectacle i que es limitaven a seguir un guió preparat prèviament. Tampoc hauria estat tan estrany, perquè el cinema ha omplert la gran pantalla de plantofades. N’han rebut Harrisson Ford fent d’Indiana Jones, Pierce Brosnan encarnant James Bond o Rita Hayworth a Gilda. Aquest gest fins i tot ha estat motiu d’un dels esquetxos més populars d’'¡Aterriza como puedas!'. En un moment d’aquella esbojarrada comèdia de 1980, una dona té un atac d’histèria i per calmar-la és agredida per una corrua de passatgers, entre els quals fins i tot hi ha una monja. El gag és una exageració del que es considerava habitual des que el segle XIX es va començar a parlar d’una presumpta malaltia anomenada “histèria”, que en realitat no existeix. Era una manera que tenien els metges i psicòlegs (homes) de definir un comportament que era considerat fora de lloc per part de determinades pacients, evidentment totes dones. De fet, encara ara “histèria” és un terme despectiu pensat més en femení que en masculí. Doncs bé, la tradició mèdica d’aleshores defensava que la millor manera de fer passar un episodi d’histèria era bufetejant a l’afectada. Una mesura que encara es considerava admissible als vuitanta del segle passat, quan tots rèiem amb '¡Aterriza como puedas!'.

Potser per això el concepte “bufetada a la cara” té una connotació de fer-te adonar de la realitat, o potser perquè com diu l’antropòleg Desmond Morris és la reacció que se sol esperar d’una dona davant una acció no benvinguda per part d’un home. Sobre aquest punt, val la pena recordar la llegenda recollida pel monjo aragonès Gauberto Fabricio de Vagad sobre la bufetada que el rei Pere el Cerimoniós va rebre de Santa Tecla.

Segons aquella història, en un dels seus últims dies de vida, el monarca de la Corona d’Aragó, va tenir un somni on una dona resplendent li creuava la cara. Llavors es despertà sobresaltat i el seu estat de salut empitjorà. Després d’estudiar la situació, els metges i sacerdots de la cort van arribar a la conclusió que la santa s’havia aparegut en somnis per castigar el rei, que s’havia apropiat dels béns eclesiàstics del Camp de Tarragona. Cal tenir en compte que en aquells temps, hi havia moltes disputes entre bisbes i reis per controlar el territori, perquè cada poder tenir la potestat d’instaurar les normes (i impostos) que considerava oportuns. Als anys del regnat de Pere el Cerimoniós, l’arquebisbat tarragoní va ser una de les zones on més tensió hi va haver. D’aquí que un monjo hagués escrit un text com aquell. Ara bé, segons sembla a la santa això de bufetejar ja li venia de lluny. Segons el medievalista Eduard Juncosa, que ha estudiat la llegenda, ha localitzat altres textos hagiogràfics on Tecla reparteix cleques.

Més real va ser la que va rebre el ministre de Gràcia i Justícia Francisco Tadeo Calomarde de Lluïsa Carlota de Borbó el 1832. Ferran VII començava a tenir problemes de salut i el polític havia aconseguit que el monarca es desdís de designar hereva la seva filla Isabel, perquè el ministre considerava que una dona no podia seure al tron. Al saber-ho, Lluïsa Carlota, que era tia de la futura reina, li va girar la cara a Calamarde. L’home, impertèrrit, va respondre “señora, manos blancas no ofenden” i va desfer les seves conspiracions.

Notícies relacionades

Will Smith i la fiscalització de la violència

¿Quant viuen els gats?

Alguns historiadors posen en dubte la veracitat d’aquesta història, que s’hauria inspirat en la peça teatral homònima escrita per Calderón de la Barca el segle XVII. Es tracta d’una comèdia d’embolics palatins on res és el que sembla, com passa a la nostra època on tothom és molt tolerant fins que l’ofenen i llavors es pren la justícia per la seva mà.

---

Vídeos virals de calbots

L’escena protagonitzada pels dos artistes s’han escampat com la pols gràcies a les xarxes socials, on des de fa un temps ja s’han viralitzat vídeos de competicions on es poden veure dos contrincants donant-se bufetades a la cara. L’objectiu d’aquesta mena de proves que sobretot s’han fet populars a l’Europa de l’Est és deixar el contrincant fora de combat.