La bàscula il·lustrada | + Història

Fugint de la banalització i debats estètics, a hores d’ara ningú posa en dubte que patir obesitat té conseqüències molt negatives en molts aspectes de la vida d’una persona. De fet, durant la pandèmia, els especialistes advertien que un excés de pes agreujava la simptomatologia de la covid i comportava un risc més gran d’hospitalització.

Els professionals sociosanitaris són els encarregats d’entendre com s’ha gestat aquest problema global i quines estratègies s’haurien d’aplicar per combatre’l. Des del punt de vista històric, el que es pot fer és intentar aportar algunes informacions que ajudin a posar-hi una mica de context i fer un breu repàs per explicar com s’ha vist el sobrepès al llarg del temps. Els recomano la lectura de ‘La metamorfosis de la grasa: historia de la obesidad’, firmat per Georges Vigarello, que ens ofereix un d’aquests llibres deliciosos que només saben escriure els historiadors francesos. A través de les seves pàgines, Vigarello analitza com ha anat canviant la percepció del pes corporal. Per exemple, en l’edat mitjana, quan les males collites i la carestia estaven a l’ordre del dia, tenir un cos rotund era ben vist perquè era sinònim d’estar ben alimentat, un privilegi reservat als estaments més alts de la societat. Amb l’arribada del renaixement, i la recuperació de les proporcions corporals de les escultures gregues i romanes, es va començar a estigmatitzar cert tipus de sobrepès. A ningú se li hauria acudit, per exemple, imaginar-se el colossal ‘David’ de Miquel Àngel amb panxa.

A mesura que la ciència va començar a fer els primers passos, es va intentar respondre a la pregunta de per què hi havia cossos més grassos que altres, i quan al segle XVIII va arribar la il·lustració l’obesitat es va convertir en tema d’estudi. En aquella centúria en què la raó començava a foragitar el fanatisme religiós (per això també es coneix com el Segle de les Llums), es volia entendre i mesurar tot. No és estrany que fos llavors quan va aparèixer el sistema mètric decimal que, a poc a poc, van anar adaptant tots els països. I el mateix va passar amb el pes. Que tothom compartís la mateixa escala facilitava molt les coses. Sobretot per al comerç, però també per a la investigació. Un dels temes preferits dels investigadors de tot Europa era comparar el pes dels habitants de cada país i mirar d’explicar per què hi havia variacions. Per exemple, John Floyer va argumentar que els britànics pesaven més que els habitants de la península itàlica perquè transpiraven menys. Segons ell, com que el clima italià era més càlid, allà la gent suava més i, per tant, estava més prima.

N’hi havia altres que s’afanyaven a perfeccionar les eines per pesar. A cavall dels segles XVI i XVII ja hi havia hagut un metge de la república de Venècia anomenat Santorio que va ser el pioner a introduir l’enfocament quantitatiu en la seva professió, i per saber quant pesaven els seus pacients va dissenyar una bàscula. Cent anys després, l’alemany Jacob Leupold va perfeccionar l’invent de l’italià i el va fer d’una mida més reduïda, cosa que en facilitava el transport per pesar qui convingués on calgués. Els primers artefactes van servir de base per d’altres que vindrien després, i que acabarien derivant en les bàscules que tenim ara a casa.

Van ser aquests il·lustrats els que van començar a prendre consciència que s’havia d’estudiar i vigilar el sobrepès perquè podia portar problemes de salut. Tres segles després els hem de donar la raó.

---

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Quan el greix era riquesa

Malgrat que durant la il·lustració es van començar a sentir les primeres veus alertant sobre els perills que podia provocar el sobrepès, la veritat és que va perdurar la idea popular d’associar més quantitat de greix a una riquesa més gran. Es veu amb les caricatures de nobles, burgesos i banquers publicades a la premsa de l’època. No n’hi ha cap de prim.