Boicot era un cognom | + Història

Al segle XIX, quan Irlanda encara estava sota control del Regne Unit, moltes terres de cultiu i pastures eren propietat de lords que mai posaven els peus en els seus dominis. Per això, els historiadors els anomenen terratinents absentistes. Bàsicament es mantenien al seu castell o mansió esperant els beneficis del treball dels camperols arrendataris que s’esllomaven treballant per ells. Perquè el sistema funcionés, aquests nobles tenien administradors que eren els encarregats de recaptar els diners (a canvi d’una bona comissió, tot s’ha de dir).

La situació abusiva era tan evident que es va constituir la Lliga Irlandesa de la Terra (LIT), que reclamava una reforma agrària. Entre les seves demandes hi havia la rebaixa del lloguer dels camps. Però ja se sap que de vegades hi ha gent que és més papista que el Papa, com l’administrador del comte John Crichton, que no només va rebutjar la petició de la LIT sinó que va expulsar els arrendataris que l’havien presentat.

La mesura va provocar la indignació de tothom i l’entitat camperola va fer córrer la veu perquè se li fes el buit. La gent va deixar d’anar a treballar a les terres controlades per l’administrador, els comerciants de la zona no van voler vendre-li productes malgrat tenir els magatzems plens i, fins i tot, el carter va decidir deixar de portar-li el correu. El nom d’aquest administrador era Charles Cunningham Boycott.

Es veu que llavors no hi havia assessors de comunicació, perquè segur que li haurien desaconsellat fer el que va fer. El 14 d’octubre de 1880, Boycott va escriure una carta al ‘The Times’ per denunciar el tracte que rebia i responsabilitzar-ne la LIT. Automàticament, un tema fins aleshores local va començar a tenir repercussió a totes les illes Britàniques, i els principals diaris del país van enviar periodistes a informar sobre el terreny. La situació es va escalfar i la tensió va augmentar. La gent es va enfadar encara més i, finalment, el 28 de desembre, Boycott i la seva família van deixar les terres del comtat escortats per un regiment de l’Exèrcit britànic. Pretenia establir-se a Dublín, però quan va arribar tampoc va ser ben rebut i va veure com també li feien el buit, fins al punt que els clients d’un hotel de la ciutat van amenaçar d’abandonar l’establiment si es donava allotjament al personatge més odiat de la Irlanda de 1880. Finalment, els Boycott van fer les maletes i van marxar a Anglaterra.

Arran de tot l’enrenou mediàtic es va convertir en una mena de celebritat de l’època. Sobretot perquè se l’identificava amb la nova paraula que acabava de néixer: boicot. A partir de llavors, el terme es va incorporar a la llengua anglesa, a poc a poc es va anar afegint als altres idiomes i ara és una paraula habitual. De fet, és més que probable que aquests dies aparegui en les cròniques que ens arribin des de la Xina, quan els periodistes ens informin de què està passant en els Jocs Olímpics de Pequín amb la delegació dels Estats Units i la seva relació amb els amfitrions.

---

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Esport i guerra freda

El boicot va ser una mesura de força utilitzada en els Jocs Olímpics durant els anys de la guerra freda. Per exemple, els EUA no van enviar atletes a Moscou-80 per protestar per la invasió soviètica de l’Afganistan. El problema d’aquest boicot és que va perjudicar més els esportistes americans que els russos. Per això ara han optat per un boicot només diplomàtic.