Les dones fan riure | + Història

En el món de l’espectacle ha sigut un tema recurrent debatre i reflexionar sobre la poca presència femenina en el camp de l’humor i la comèdia. És un fenomen que es produeix tant a la tele com en les arts escèniques. Precisament aquests dies és notícia que a Barcelona tres pallasses –Pepa Plana, Nan Valentí i Lola González– protagonitzen ‘Si tu te’n vas’ al Centre d’Arts Lliures. Si fossin homes ningú remarcaria la qüestió del gènere a l’hora d’informar sobre l’obra, segurament perquè des de la nostra perspectiva contemporània continua sent excepcional que tres dones pugin a l’escenari per fer riure el públic. No obstant, al llarg de la història sempre hi ha hagut dones que s’han dedicat a l’humor i a la comèdia.

Per exemple, a l’Egipte dels faraons, segons demostren els gravats i jeroglífics conservats, hi havia dones que feien malabarismes i acrobàcies. Aquestes activitats van ser habituals en altres moments i llocs. Fins i tot a l’edat mitjana, on consta que hi havia joglars i bufons de sexe femení. A Anglaterra solien treballar per parelles home-dona i elles s’encarregaven de tocar algun instrument musical durant l’espectacle.

N’hi havia que van arribar a ser bufones reials. La més important va ser Mathurine de Vallois (1589-1627), que va viure a la cort de França durant els regnats d’Enric III, Enric IV i Lluís XIII. En el seu temps era tan famosa que ‘mathurine’ es va convertir en sinònim de joglar i ‘mathurinade’, el nom que rebia un tipus de literatura còmica molt popular llavors.

Cal dir que l’Església no veia amb bons ulls que les dones es dediquessin a aquestes activitats perquè considerava que no casaven amb virtuts femenines com la modèstia i el pudor. No obstant, la realitat és que les actrius còmiques van trobar el seu espai en la Commedia dell’Arte, base del ‘clown’ modern, on interpretaven alguns dels personatges amb pallassos masculins.

Segons els llibres d’història, el pare del circ contemporani va ser l’anglès Philip Astley, amb una companyia que va començar a actuar a Londres el 1773. No consta que al principi hi hagués dones entre els pallassos, però el 1846 la premsa ja informava de les primeres. A partir d’aquell moment i durant la segona meitat del segle XIX, en van començar a sorgir unes quantes. Algunes van arribar a ser veritables estrelles, com Amelia Butler als EUA; Mademoiselle Emille, que el 1862 actuava al circ Alhambra, i Silvia Christoff, que triomfava a les pistes el 1867.

Quan s’acostava 1900, el nombre de dones encara va créixer una mica més i totes les companyies de circ, entre el seu elenc de pallassos, tenien representants de gènere femení. La més important va ser Evetta Matthews, que sempre va voler reivindicar la qüestió del gènere. En totes les entrevistes que li feien defensava que les dones tenien dret a poder treballar del que volguessin. Sabia del que parlava. Ella, que era filla d’un pallasso de circ, va haver de lluitar molt perquè la família la deixés seguir la professió paterna.

Amb l’arribada del segle XX, l’eclosió del cine va fer que actrius de vodevil i de circ passessin a l’univers del cel·luloide. Entre elles hi havia Gale Henry, que entre 1913 i 1933 va rodar 236 comèdies. A partir d’aquí podríem esmentar totes les grans artistes que han triomfat fins a l’actualitat, entre les quals sortirien segurament Betty White i Pepa Plana, que són dos referents del nostre temps.

---

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

I la mare de Buster Keaton

Myra Cutler va ser una de les actrius de vodevil que va fer el salt al cinema mut. Però abans d’això va ajudar el seu fill a fer els primers passos en el món dels escenaris. Si no hagués sigut per ella, el món mai hauria disfrutat de les genialitats de Buster Keaton. Ell ho va tenir sempre present i va posar la seva mare en moltes de les seves pel·lícules.