Entendre-hi + amb la història

Pare Noel... Ho, ho, ho, ¡quina historia!

El Pare Noel és un dels personatges que més debat provoquen. La seva presència es veu una imposició exterior a les nostres tradicions nadalenques locals. Però, com sol passar, les coses no són tan simples.

Pare Noel... Ho, ho, ho, ¡quina historia!
4
Es llegeix en minuts
Xavier Carmaniu Mainadé

Si ara féssim una enquesta per demanar a la gent com s’ha de representar el Pare Noel, és fàcil imaginar el que respondria la majoria: un ancià obès amb barba blanca i un somriure bonhomiós dibuixat al rostre. I, evidentment, vestit de vermell de cap a peus. Els més aplicats diran que aquesta monocromia és resultat d’una argúcia comercial de Coca-Cola perquè la famosa marca de begudes va pintar amb el seu color corporatiu aquesta figura nadalenca per a les seves peces de publicitat gràfica. Aquesta és una de les raons perquè, des d’aquesta riba del Mediterrani, aquest home rodanxó i el seu trineu, siguin vistos com un exemple de l’imperialisme cultural ianqui. La realitat de la història no és tan simple. Tot va començar a Turquia al voltant del segle IV.

Es diu que allà vivia un bisbe anomenat Sant Nicolau. Les seves hagiografies sostenen que era molt generós. Per il·lustrar-ho expliquen que una vegada per salvar tres germanes pobres de caure a la prostitució, els va regalar diners perquè poguessin tenir dot i aconseguir un bon casament. Per no ofendre la família, Nicolau va decidir fer-ho d’amagat, i de nit va llançar monedes d’or per la finestra, però el pare de les noies el va sorprendre en plena operació. Diuen que l’home va caure de genolls als seus peus per donar-li les gràcies. Com que el dia de Sant Nicolau és el 6 de desembre, durant l’edat mitjana va començar el costum de dedicar aquella jornada a fer regals.

El problema va arribar amb la Reforma protestant de Martí Luter. Segons els seus postulats ideològics Jesucrist era l’únic mitjancer possible entre Déu i els homes. En conseqüència els sants i les verges quedaven descartats i s’acusava d’idolatria a qui els venerava. En la majoria de casos els luterans no van tenir miraments a l’hora de desempallegar-se del santoral, però, ¿a qui no li agrada rebre regals? Per això es va readaptar la figura Nicolau per vincular-lo al naixement de Jesús. A algunes parts d’Europa es va fusionar amb tradicions locals pròpies i el resultat va ser el que els anglesos anomenen Father Christmas i els francesos Père Noël. Quan al segle XVI aquesta figura es va començar a representar en dibuixos i gravats ja va quedar fixat el clixé: era un home gran i barbut, amb el cap cobert amb una mena de gorro i vestint un llarg abric. L’única cosa que li faltava era guanyar pes i engreixar-se.

Es va donar la circumstància que quan Europa va quedar dividida entre catòlics i protestants, a determinades zones demostraves si pertanyies a uns o altres en funció de si celebraves Sant Nicolau o preferies el Pare Noel. Va ser el cas de regions com Alsàcia o els Països Baixos. Aquest barrig-barreig es va traslladar a l’altre costat de l’Atlàntic, quan anglesos, irlandesos, neerlandesos i alemanys van emigrar a l’Amèrica del Nord. Allà cada comunitat celebrava el Nadal segons el seu punt d’origen. Era un desgavell que, mica en mica, es va anar cohesionant. El terme Santa Claus, per exemple, es va traduir per primera vegada a l’anglès a Nova York el 1773. Fins llavors allà només existia Sinterklauss, que és la versió neerlandesa de Sant Nicolau.

Poc després, el 1809, l’escriptor Washington Irving va ser el primer a incloure el personatge en una narració. Segons la seva descripció, era un holandès gras que cavalcava arrossegant un carro de regals pel cel. Aleshores tothom se l’imaginava anant a cavall, perquè era l’animal més habitual. Però precisament ara fa dos cents anys, el 1821, a Nova York es va publicar un llibre infantil il·lustrat de temàtica nadalenca on hi havia un poema dedicat al nostre protagonista que començava amb aquests versos: “Old Santeclaus with much delight / His reindeer drives this frosty night”. O sigui: “El vell Santa Claus amb delit, el seu ren mena aquesta gebrada nit”. És un misteri pendent de resoldre el perquè el desconegut autor va decidir recórrer als rens per estirar el trineu però l’èxit del llibre va fer que la imatge quedés fixada per sempre. I quan els EUA van exportar la tradició, el Pare Noel va tornar a Europa amb els seus rens.

 


Notícies relacionades

Cada vegada més rens

Com es pot apreciar al vers, al llibre de 1821 només hi havia un sol ren. No va passar massa temps abans que altres escriptors estiressin el fil de la història i, a mesura que la tradició es popularitzava, Santa Claus cada vegada tenia més rens enganxats al seu trineu. Fins al punt que ara ells solets protagonitzen infinitats de llibres i pel·lícules.