El diccionari de l’IEC ja té ‘covid’ i és més ‘còmplice’ amb l’ús real del català

Un diccionari pandèmic 

Per començar, la pandèmia ha deixat empremta en el ‘DIEC2’. L’any passat ‘coronavirus’ va ser elegit neologisme de l’any. La Secció Filològica es va comprometre a avaluar l’any següent la incorporació de la paraula vencedora d’aquesta consulta popular, i el veredicte ha sigut positiu. També hi han entrat ‘cribratge’ i ‘covid’, i s’ha optat per establir que el seu gènere és femení, ‘la Covid’, al ser femenina la ‘malaltia’ a la qual es refereix la D de les sigles que s’han lexicalitzat (la Real Academia Española, que també ha incorporat aquest terme al seu diccionari electrònic, ha optat en canvi per acceptar les formes masculina i femenina). Que una paraula entri al diccionari no significa que a partir d’ara existeixi en català. Entitats com el Termcat ja vetllen perquè el català vagi integrant de forma genuïna les paraules que irrompen en l’ús real de la llengua. La comissió lexicogràfica de l’IEC consagra, amb la seva inclusió en el diccionari, que no són només una moda passatgera. Aquest any, per exemple, les deu candidates a neologisme de l’any són ‘antivacunes’, ‘distòpic’, ‘cisgènere’, ‘cronificar’, ‘disfòbia’, ‘edatisme’, ‘monodosi’, ‘negacionisme’, ‘podcast’ i ‘presencialitat’. Apostaríem que gairebé totes, tard o d’hora, entraran en el ‘DIEC2’. Tampoc ha de ser aliè a la realitat pandèmica que s’hagi considerat que ‘aforament’ també significa «el nom màxim de persones que és pot admetre en un local». Una de les expressions (com recollir ‘cagada’ i no només ‘cagarada’, o acceptar ‘sortint’, a més de ‘sobresortint’ o que les noies amb el melic a l’aire portin ‘la panxa enlaire’) l’acceptació de la qual disgusta els que discuteixen l’autoritat normativa de l’IEC retraient-li assumir calcs del castellà (i no calcar en canvi solucions d’altres llengües).

Realitats que s’imposen

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

La creativitat del llenguatge és imparable (almenys mentre l’idioma és viu, i d’això es tracta). Ja ha arribat l’hora de recollir formalment que els correctors dentals són per a molts ‘els ferros’. Algú de mentalitat rígida és algú ‘quadriculat’. Algú que que no està desmaiat ni en coma està ‘conscient’. Un cable allargador ja s’assumeix que és un ‘allargador’ (una altra cosa serà aconseguir que es deixi de dir ‘allargo’). Que ‘perfumat’ no és només un cigaló sinó una cosa que fa bona olor. I que quan la gent disfruta o pateix s’ho ‘passa bé’ o s’ho ‘passa malament’. En altres casos, hi ha inclusions en què sembla que la norma es rendeix i reconeix la seva derrota davant un ús fins ara considerat incorrecte. Per exemple, haurem de deixar d’ensenyar que un ‘còmplice’ ho és només d’un delicte. Ara ja és «una persona que te avinença amb una altra». I ‘ostentar’ ja no només és mostrar alguna cosa amb afectació sinó també «estar en possessió d’un càrrec». 

Una empenta col·loquial

Altres inclusions són les de locucions populars. No novetats, sinó formes consolidades la inclusió de les quals en el diccionari sembla respondre més aviat a la inquietud per la pèrdua del registre popular genuí de la llengua. Hi han entrat ‘avall que fa baixada’, ‘d’una hora lluny’, ‘fer el ronso, sol com un mussol’... I amb la introducció d’adjectius procedents del participi de passat però que tenen un significat que no és obvi a partir del verb que els ha originat s’ha colat també un contingent de termes que continuen netejant el diccionari de velles precaucions puritanes. ‘Fotut, cardat, fumut’...