Els ancestres de Juan Pilila | + Història

La majoria de civilitzacions antigues tenen algun tipus de divinitat en el seu univers religiós que exhibeix uns atributs masculins generosos. Qualsevol persona que hagi visitat un museu d’arqueologia o s’hagi passejat per jaciments com Empúries o Pompeia ho haurà comprovat. Per exemple, primer els grecs i després els romans van retre honor a Príap. Pels primers era fill de Dionís i Afrodita i pels segons de Bacus i Venus. És a dir els déus del vi i de l’amor, respectivament. Explicava la llegenda que Hera o Juno (depenent de si ho explicaven a Grècia o a Roma) el va maleir al néixer donant-li un aspecte rude i un fal·lus enorme. Horroritzats per la visió del seu nadó acabat d’arribar al món amb aquella malformació, els seus progenitors el van abandonar a Làmpsac. Aquella ciutat, que va existir realment, estava situada a la part asiàtica de l’actual Turquia i en temps dels grecs era un actiu port comercial.

Segons els estudiosos sembla que allà, per influència de les cultures orientals, s’hauria forjat aquest episodi mitològic per donar un origen al déu que s’associava amb la fertilitat del món vegetal. De fet se’l considerava guardià de les vinyes, els jardins i els vergers. També es considerava que el seu enorme membre tenia el poder desviar el mal d’ull, desfer els maleficis contra les collites i atraure la bona fortuna. Això explica que aquella figura divina es representés fins la sacietat en tota mena de situacions i espais. Els arqueòlegs han trobat des de vasos cerimonials de forma fàl·lica dins les tombes fins a petites estatuetes, passant per pintures murals on es pot contemplar Príap amb la seva esplendorosa generositat.

A nivell religiós, se’l solia incorporar en les celebracions litúrgiques dedicades al seu pare i es considerava que era una mena d’anunciador de l’arribada de Dionís/Bacus. Fins i tot en alguns indrets pare i fill es confonen en les seves funcions. Tot i això, val a dir que Príap era objecte d’un ritus específic dedicat al seu culte anomenat Fal·lofòria. L’acte cerimonial consistia en passejar en processó enormes fal·lus de fusta per invocar la seva capacitat fertilitzadora.

Quan el cristianisme va desbancar les antigues religions, es va tendir a adaptar les velles creences greco-romanes per encaixar-les en el nou context monoteista. El problema era que, a més, va canviar la relació de l’individu amb el seu cos i la sexualitat, perquè tot allò carnal s’associava amb el pecat. Com es pot imaginar, doncs, era difícil encabir Príap en aquell nou context, però tot i així, de manera velada es van crear algunes tradicions que hi tenien punts de contacte. Una de les més curioses tenia lloc a Isernia, una localitat del sud d’Itàlia, propera a Nàpols. Allà, fins ben entrat el segle XVIII, el dia de Sant Cosme s’exhibia una relíquia vinculada a aquest personatge. Fins aquí res estrany perquè era una pràctica habitual a tot arreu, però el que no ho era tant era ensenyar “el dit gros del peu”. I deien peu per no dir una altra cosa, perquè la forma d’aquella peça cilíndrica no semblava encaixar al peu de ningú, ni tan sols d’un sant. Per si algú necessitava més pistes, el dia de l’onomàstica també era costum fer ofrenes d’exvots de cera amb forma de genitals masculins. Finalment el Vaticà va posar punt i final a aquesta tradició.

Vaja que amb en Pilila res de nou sota la capa del sol, només és un exemple més de l’obsessió per posar el fal·lus al centre de l’univers.

 

---

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Fal·locentrisme

Malgrat el pas del temps, els genitals masculins es mantenen al centre de la sexualitat normativa, en perjudici del plaer femení. El primer que ho va denunciar va ser el psicoanalista Ernest Jones el 1927. Va titllar de fal·locèntriques les teories de Freud, que assegurava que les dones tenien sensació de carència pel que s’anomena “enveja del penis”.