Entendre-hi + amb la història

Els herois de la manguera

Cada estiu estem amb l’ai al cor per si es produeixen incendis. Sort dels valents que s’atreveixen a fer-los front. Però ¿per què s’explica la història dels grans incendis i no obstant no sabem res de la dels bombers?

Els herois de la manguera

JORDI OTIX

3
Es llegeix en minuts
Xavier Carmaniu Mainadé

La pandèmia s’entossudeix a mantenir el monopoli informatiu, però altres notícies ens recorden que no totes les amenaces provenen de virus microscòpics. Com cada estiu, el perill d’incendi assetja l’entorn natural i els bombers tornen a ser protagonistes. Segurament juntament amb el personal sanitari i el professorat, formen part del grup d’herois contemporanis. Dones i homes que s’enfronten a allò de què tots fugim i, sense cap tipus d’afany de protagonisme, li planten cara. És curiós que hagin passat a la història grans incendis com el de Biblioteca d’Alexandria (48 aC), Roma (64 dC), Londres (1666) o el Liceu (1861 i 1994), però mai sabem el nom dels que han treballat per apagar-los i això que fa segles que existeixen.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

L’emperador August va crear els Vigiles, que eren els encarregats d’evitar que es calés foc a les vivendes de Roma. El perill era molt evident, ja que es construïen amb fusta i per cuinar, il·luminar i escalfar era necessària una flama. Els vigiles tenien casernes disseminades per tota la ciutat i estaven equipats amb la tecnologia del moment: escales, cubs amb cordes, destrals i, fins i tot, una bomba hidràulica (sí, ja existia. L’havien inventat els grecs). També hi havia lleis de prevenció d’incendis i era obligatori tenir una gerra gran amb aigua de la mateixa manera que ara hi ha un extintor a cada replà dels blocs de pisos. Tot això no només era exclusiu de la capital de l’imperi. Se sap que a Tarraco hi havia vigiles i en excavacions arqueològiques realitzades en llocs com Barcelona s’han trobat restes d’aquestes «gerres antiincendis».

Durant l’Edat Mitjana aquest treball anava a càrrec dels gremis, aprofitant les seves especialitats. Els constructors s’ocupaven de vetllar per l’estructura dels edificis, i els boters, del transport de l’aigua. El problema de les poblacions medievals era que els carrers eren molt estrets i la propagació d’un incendi era molt fàcil. Per això habitualment s’aconsellava fer caure la casa o, com a mínim, la teulada. Una solució radical però un mal menor.

Les primeres organitzacions de cossos de bombers a Catalunya van aparèixer al segle XIX per una confluència de factors. D’una banda hi havia els sapadors de l’Exèrcit i de l’altra les companyies privades pagades per les empreses d’assegurances.

Jesús Mestre Campi és una de les persones que més saben de la història dels bombers, a la qual ha dedicat bona part de la seva vida. Gràcies a ell, per exemple, se sap que el famós arquitecte Antoni Rovira Trias, abans de dedicar-se a la construcció, va ser cap de bombers d’una companyia d’assegurances. De fet, quan va ocupar la plaça d’arquitecte municipal de Barcelona, també va exercir de cap de bombers de la ciutat. No només s’encarregava d’aquesta feina, sinó que a més va reflexionar sobre l’ofici per intentar millorar-lo. Per això el 1845 va escriure un ‘Tratado de extinciones de incendios’, on, a més de compartir les tècniques més modernes que existien per lluitar contra el foc, insistia en la importància d’una bona organització per oferir un servei eficient. Remarcava, per exemple, la necessitat que hi hagués un metge al cos per atendre les intoxicacions de fum i les cremades i un instructor de gimnàstica perquè els bombers mantinguessin una forma física adequada a les exigències de la seva professió. De fet, avui dia, les proves físiques d’accés al cos són temudes per molts aspirants. Ara bé, una de les coses que més interessaven a Rovira Trias era prevenir els incendis, perquè la millor manera d’evitar el desastre de les flames és que el foc no comenci. Segons la seva opinió, un dels punts potencialment més perillosos de la ciutat eren els teatres. No anava gens desencaminat. El 1861, el Gran Teatre del Liceu va quedar destruït per la voracitat de les flames. No seria l’última vegada. El 1994 va passar el mateix.

Notícies relacionades

Ara que la societat cada vegada és més urbana, les ciutats són un entorn més segur que segles enrere. En canvi, les àrees rurals i naturals són el taló d’Aquil·les. Literalment, qualsevol petita espurna pot convertir un bosc en un infern on només s’atreveixen a acostar-se els bombers.

Presència femenina testimonial