Àgora

Sensellarisme no és només viure al carrer

Els treballadors socials atenen nuclis familiars que han de conviure en menys de 10 metres quadrats, compartir la vivenda amb desconeguts i fer torns per anar al lavabo

Sensellarisme no és només viure al carrer
Es llegeix en minuts
Salvador Busquets
Salvador Busquets

Director de Càritas Diocesana de Barcelona

ver +

Ja han passat més de dos mesos des que es van celebrar les eleccions al Parlament de Catalunya, però hi ha debats que encara no s’han posat sobre la taula en la formació del nou Govern: el sensellarisme. Són diverses les causes que porten les persones a malviure al carrer, i ens equivocaríem si centréssim tota la responsabilitat a l’administració. Com a societat, ens hem acostumat a mirar cap a un altre costat, a ignorar les situacions difícils, fins que aquestes ens colpegen directament. Tots nosaltres, i no només l’administració, ens hem de bolcar a analitzar i comprendre quines són les possibles solucions davant el sensellarisme.

Les persones sense sostre són la baula més feble i visible de la vulneració del dret a la vivenda. Viure i pernoctar a la intempèrie, sumat a una dificultat manifesta per accedir a una vivenda assequible, situa moltes persones al límit, fins al punt de lamentar que 70 persones que vivien o havien viscut als carrers de Barcelona perdessin la vida durant el 2020.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Unes 1.300 persones a Barcelona no tenen un sostre, però una persona en situació de sensellarisme no és només aquella que viu al carrer, sinó també la que no té una llar digna, i aquí ens trobem que prop d’un milió de persones a la diòcesi de Barcelona pateixen exclusió residencial en totes les seves formes. Els treballadors i treballadores socials de Càritas Barcelona ens expliquen que diàriament atenen nuclis familiars de tres o més persones que han de conviure en menys de 10 metres quadrats durant tot el dia, compartir la vivenda amb desconeguts, fer torns per anar al lavabo, o que només poden cuinar durant unes hores del dia. La precarietat laboral provoca que moltes persones no tinguin prou ingressos per arribar a final de mes. Això, sumat a l’elevat preu dels lloguers, fa que no puguin permetre’s un lloguer assequible i una llar digna.

La Juliana va passar el confinament amb 10 familiars al barri de Bellvitge, la Paula es va veure obligada a viure amb la seva parella i els seus fills al magatzem d’un restaurant, i la Pamela i el seu fill de 14 anys van canviar de domicili fins a tres vegades durant l’estat d’alarma. Arran de la Covid-19, les famílies s’han vist obligades a mantenir-se moltes més hores en aquests espais que no considerem una llar, i això ha suposat un sofriment més gran, angoixa i conflictes amb les altres persones convivents del domicili.

Notícies relacionades

Reivindiquem la funció vital i social de la vivenda com a espai de protecció, on cuidar-nos, accedir i disfrutar dels drets, on realitzar-nos com a persones. Perquè el sensellarisme és sempre una vulneració de drets.

Demanem al Govern que es pugui formar en les pròximes setmanes que s’anticipi a la pèrdua de la llar, que garanteixi l’accés als recursos adequats, impulsi mesures d’accés a una vivenda pública de lloguer social i desplegament d’una vegada per totes l’‘Estratègia integral per a l’abordatge del sensellarisme a Catalunya’, per fer efectiu l’acord de Govern del 2016 pel qual s’aprovava la seva elaboració.