Entendre + la música

¿Per què el Brexit amenaça les gires del pop britànic?

El Regne Unit és la primera potència europea del pop, però la seva sortida de la UE complica la projecció dels seus artistes als escenaris continentals. Una documentació enrevessada que encareix els ‘tours’ i complica la vida a les bandes de sales i clubs, particularment a Espanya, i una restricció legal del cabotatge, és a dir, del nombre de parades que un tràiler pot realitzar al sortir del Regne Unit, afegeixen una capa més de boira a un sector castigat per la pandèmia. 

¿Per què el Brexit amenaça les gires del pop britànic?
Es llegeix en minuts

No tots els mals venen de la Covid-19: de fet, la pandèmia, amb la suspensió de les gires internacionals, ha provocat que aquest efecte del Brexit quedi ensopit, atenent aquella llegenda que la millor manera d’ocultar un problema és que n’entri en escena un altre de pitjor. Però la futurible remuntada de la música en viu planejada per al 2022 mira al Regne Unit de reüll amb certa preocupació. I abans que això, amb la vista posada en aquest estiu, els audaços festivals de petit format que es proposin portar un artista britànic hauran d’afrontar pagaments i destorbs que no existien abans de l’1 de gener passat.

La conversió dels illencs en extracomunitaris els col·loca de sobte davant la finestreta que expedeix els permisos de feina. Allí, cada membre de la UE opta per una recepta diferent, i l’espanyola resulta que és la més dura: ofereix una exempció d’aquest permís si es tracta d’una visita per a un màxim de cinc dies seguits de feina (cinc concerts), o bé de vint bolos repartits en un període d’entre tres i sis mesos, i la mala notícia és que costa 232 lliures (267 euros) per persona embarcada al ‘tour’. Aquest requisit col·loca Espanya al grup de països més exigents, juntament amb Portugal, Bulgària i Croàcia.

Tan car com el caixet

Pot semblar una quantitat assumible per a molts artistes, i ho és si pensem en els que omplen estadis, però no tant per a la lliga de les sales mitjanes i els clubs, com fa notar Albert Salmerón, president de l’APM (Asociación de Promotores y Managers). «Una gira de clubs pot suposar moure entre 8 i 20 persones, entre músics, tècnics i ‘tour manager’ i, si fas la multiplicació et surt una xifra que pot equivaler o superar el caixet de l’artista», observa si pensa en «bandes que venen 300, 400 o 500 entrades» (i la contractació de la qual pot oscil·lar entre els 1.000 i els 6.000 euros).

Ja ho va apuntar fa unes setmanes Elton John quan va alertar d’aquest perill en ‘The Guardian’, remarcant que no parlava per ell, sinó pels artistes que tot just surten de l’ou, als que fer una gira per Europa els faria «no només tocar millor, sinó escriure cançons millors». Les figures del demà, a qui els ajuda molt bregar-se davant auditoris estranys.

Als promotors els alleuja que, per ara, els artistes puguin mantenir l’alta a la Seguretat Social britànica, si bé els seus tributs a Espanya pels concerts realitzats ja no seran del 19%, sinó del 24%. Una trava més a què en cal afegir una altra de menys tangible, i que té a veure amb l’enrevessada burocràcia i els terminis llargs amb què es mouen actualment ambaixades i consolats, incompatibles amb la urgència i la improvisació que regeix de vegades el fitxatge d’una banda per a un festival.

Un país exportador

En direcció inversa, i buscant la reciprocitat, el Regne Unit facilita les coses als músics continentals, si bé el procés és complex. «El mateix servei d’Immigració recomana estar ben assessorat, i convé recórrer a un servei jurídic per tramitar el permís», adverteix l’advocat Manuel Ángel López, director de Sympathy for the Lawyer, un despatx que treballa per a la federació EsMúsica. «Però el Regne Unit és exportador de música a Europa i ara es troba una barrera important, sobretot en un país, Espanya, que és al podi dels més atractius per a les bandes britàniques».

A aquest embolic cal afegir-hi un altre obstacle sorgit del Brexit: la fi del moviment il·limitat per la UE dels tràilers britànics, que a partir d’ara veuen reduïdes a un màxim de tres les parades continentals, després de les quals hauran de tornar a casa. Un cop dur per a una indústria del transport assentada a Londres que fa dècades que mou muntatges de producció dels astres pop per tot Europa. Aquesta restricció, que afecta sobretot els artistes de grans recintes, complica la logística establerta i pot arribar a precipitar el trasllat d’aquesta seu central a un altre punt del continent.

Carta al Govern central

Notícies relacionades

Al Regne Unit prenen consciència de l’embolic, que afecta un sector tan potent, transmissor d’orgull nacional, com és el musical. «Hem rebut missatges d’agents i mànagers britànics demanant-nos col·laboració», revela Albert Salmerón. L’APM ultima cartes dirigides al Govern central (a Presidència, Cultura i Afers Exteriors). Pino Sagliocco, president de Live Nation España, invoca la grandesa humana per negar que això acabi sent una situació que no pugui anar ni amb rodes. «d’aquí un any tornaran a arrencar els grans concerts i aquests seran problemes burocràtics que es resoldran, perquè la música no té fronteres i no es pot frenar», confia sense titubejar.

És cert que el temps extra concedit per la pandèmia hi juga a favor. «Les gires han passat del 2021 al 2022», recorda un Manuel Ángel López no aliè a l’humor negre. «I crec que aleshores hi ha d’haver una evolució... a millor, o a pitjor».