Entendre + la música

¿Per què crea tant rebuig el reggaeton?

El compàs llatí s’ha colat al pop global amb figures com Bad Bunny, J Balvin o Maluma (que ha gravat amb Madonna), però continua generant anticossos: per molts, aquest estil no mereix ni tan sols el qualificatiu de música. Ritme «primitiu», «frívol», «masclista»… ¿Per què genera aquestes reaccions el reggaeton? ¿Es tracta de prejudicis o estem davant un xoc cultural?

¿Per què crea tant rebuig el reggaeton?
Es llegeix en minuts

El reggaeton ha passat de ser un gènere associat a les comunitats llatines a un ingredient en alça del pop global, amb figures com el porto-riqueny Bad Bunny, doblement nominat als pròxims premis Grammy (14 de març). Parlem d’un gènere amb més història del que sembla: els seus orígens se situen fa tres dècades, i ja el 2004 es va propagar la ‘Gasolina’, de Daddy Yankee. Però, si bé tot el que és llatí impregna cada dia més el ‘mainstream’, persisteixen expressions de rebuig d’aquesta música de ritme emfàtic, gestualitat sexual i lletres llenguallargues. 

Es percep un foc creuat: el reggaeton és titllat de banal, tribal i sexista, mentre que els seus defensors acusen al seu torn els crítics de classistes, obtusos, puritans i colons de l’imperi anglo. No està malament. Entre qui més nega al gènere el pa i la sal hi ha l’aficionat al rock de llarg recorregut, com bé sap Santi Carrillo, director editorial de ‘Rockdelux’, publicació que fa dos anys va topar amb la rebel·lió d’una part dels lectors arran d’una portada dedicada al colombià J Balvin, prèvia a la seva actuació, igualment discutida, al Primavera Sound

Generació enfadada

Aquest públic crescut en l’imaginari del rock «s’assenta de vegades en valors inamovibles i ja va manifestar en el passat un rebuig del hip-hop o l’electrònica», argumenta Carrillo, afegint un altre factor, el menyspreu intel·lectual que es percep cap a la música llatina. «Aquí, un gènere tan fonamental com la salsa, s’ha considerat una vulgaritat». És corrent que «cada vegada que apareix una música nova, la generació anterior s’enfadi», observa Aïda Camprubí, periodista que presenta el programa ‘Feeel’, a Betevé, aparador ‘underground’ que no exclou aquest imaginari llatí. 

Però, ¿parlem només de música quan parlem de música? Els carrils pels que connectem, o no, amb una estètica sonora estan oberts a mil i una connotacions extraartístiques. Per a Camprubí, el rebuig automàtic del reggaeton presenta, sense embuts, traços de «classisme i racisme», perquè tracta aquesta música de manera diferent a les altres, pintant-li, per exemple, un intolerable fons masclista que, afirma, no desentona amb la foto sencera del nostre imaginari sonor i social. «El masclisme està en tot el que ens envolta: des del bolero de sempre al pop de Blur o el rock de ‘La mataré’, de Loquillo», objecta. «I si només es critica el sexisme del reggaeton, i no els altres, aquí hi ha un problema». 

Pista, sí; llit, no

Parlem de lletres: expressions com «‘te voy a dar fuerte’» o «‘te voy a poner contra la pared’» alimenten l’estigma, si bé tenen el seu equivalent en dones que repliquen en termes semblants. Caràcter d’himne presenta el clàssic ‘Quiero bailar’ (2005), d’Ivy Queen, celebració dels cossos tocant-se a la pista..., i només allà: suar, ballar, sospirar, «‘pero eso no quiere decir que pa’ la cama voy’», diu la tornada. La Eterna, cantant veneçolana establerta a la Corunya, parla a la seva nova cançó, ‘8052’, de les «‘chatis’» invertint el seu significat. «La paraula s’utilitza per a la noia que treu diners als homes, i jo la utilitzo al revés, com si fos un home». Tot i que el clixé del gènere masclista pervisqui, reggaeton és avui també «Chocolate Remix, amb la seva òptica lesbiana, o el missatge polític de Tribade», il·lustra Aïda Camprubí. «I fins i tot Bad Bunny s’ha llançat a un discurs feminista ‘trendy’ amb ‘Yo perreo sola’».

Anem arribant al fons de la qüestió. És possible que el que més incomodi d’aquesta música els nostres europeus sentits sigui la seva desinhibició sexual, que associem a cert primitivisme afro. Sobretot, pensant en el ball, el ‘perreo’ com a símbol d’empoderament. Kim Jordan, sociòloga i professora de ‘booty dance’, nord-americà resident a Barcelona, veu «elitisme» en el menyspreu a músiques i balls «associats a barris pobres i pocs estudis». Però adverteix que el ‘perreo’, com el ‘twerking’, és més que una dansa i ha d’anar unit a una sensibilitat i un respecte «per les cultures que no són la teva», de manera que adoptar-lo com un joc, des del «privilegi blanc», no derivi, alerta roja, en una «apropiació cultural». 

Buscant el vot llatí

Et pot interesar

El reggaeton es va obrir pas reflectint la vida del barri, de «persones que quan acabaven la seva jornada de merda l’única cosa que els quedava era sortir a ballar, i per això les cançons transmeten aquesta sexualitat», explica Aïda Camprubí. Però és veritat que la seva expansió com a artefacte pop està deixant enrere els seus orígens marginals i sofisticant la seva expressió. I que una Madonna s’hi acosti «equival a la recerca de vot llatí per part dels polítics», planteja Santi Carrillo. Senyal que, com va passar en un altre temps amb la música disco, el punk o el mateix rock’n’roll, cada dia hi haurà menys motius per sentir-nos irritats o contrariats per aquest gènere potser insolent anomenat reggaeton.

Apunta’t al Club de Música d’EL PERIÓDICO