Justo Tejada, un extrem dels d’abans

Foguejat a la pedrera de l’Europa de Gràcia, un jove Justo es va fer ràpidament un nom a la Barcelona futbolística de començaments dels 50, quan va ser fitxat per l’Espanya Industrial, precursor del Condal com a filial del FC Barcelona. Llavors s’arribava a dir que el cap de setmana, per als aficionats a la pilota de la capital catalana, estava protagonitzat per dos imbatibles atractius. Els dissabtes, quan jugava el xaval, eren per delectar-se amb les entremaliadures de Tejada liderant les promeses blaugrana, i els diumenges a Les Corts es convertien en patrimoni exclusiu de Ladislao Kubala, l’astre hongarès acabat d’aterrar i convertit ja en tot un fenomen social que superava les fronteres de l’estrictament esportiu.

 Ràpid i habilidós

Tejada era un extrem dels d’abans, avui ja en extinció, ràpid, habilidós, dotat de bona tècnica, disposat a driblar al lateral per córrer fins a la línia de fons i treure un centre perillós contra la porteria contrària. El successor de Basora a l’extrem dret proveïa de pilotes a una autèntica constel·lació d’il·lustres davanters d’aquella dècada, capitanejats per Kubala i amb Eulogio Martínez, Evaristo, Kocsis, Villaverde, Czibor o Luisito Suárez com a companys de vestuari. Tejada segurament va arribar a la seva plenitud de rendiment al Barça coincidint amb ‘El Mago’ Helenio Herrera a la banqueta, amb qui va aconseguir els dos títols de lliga de la seva collita i a qui sempre va lloar la seva habilitat psicològica i motivacional com a entrenador i líder de grup.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Entre les millors anècdotes de la seva carrera figura una fita obtinguda durant el partit inaugural del Camp Nou, celebrat el dia de la Mercè del 1957. Aquella tarda, Tejada va posar la pilota que remataria el paraguaià Martínez per firmar el primer gol en partit oficial a l’acabat d’estrenar coliseu barcelonista. Més d’una vegada ho havia recordat entre rialles dècades després de l’acció, quan continuava vinculat als veterans del club i s’havia convertit en referència entre els ja escassos supervivents d’altres temps i d’un altre Barça.

Un bar a Tenor Viñas

Humil, sociable, d’excel·lent tracte i grata conversa, a Tejada sempre li va rebaixar cotització ser un home de la casa. Després de la final dels pals quadrats de Berna, perduda pel Barça contra el Benfica per 3-2, va ser un dels que va pagar els plats trencats per la debacle en un club que va perdre el nord i es va esfondrar com un castell de cartes. Aleshores, amb l’economia a punt de fer fallida, l’entitat va preferir estalviar-se un promès augment de sou. Assabentat de la notícia, Alfredo Di Stéfano va moure ràpidament fils per emportar-se’l traspassat al Reial Madrid. La llavors plenipotenciària estrella madridista va aconseguir pescar a les aigües revoltes del Camp Nou de la mateixa manera que Helenio Herrera aconseguiria emportar-se al gran Luisito Suárez camí de l’Inter de Milà. Després de dues temporades de blanc, Tejada tornaria a casa per retirar-se del futbol professional amb la samarra blanc-i-blava de l’Espanyol, convertint-se així en un dels escassos jugadors que va vestir aquestes tres emblemàtiques samarretes al llarg de la seva carrera. Quan va haver penjat les botes, Justo Tejada va regentar un conegut bar al carrer del Tenor Viñas de Barcelona, pròxim al Turó Park, que es va convertir en local de referència a la part alta de la capital catalana.