¿Quant costa de veritat una samarreta que val 5 euros?

Però el 2017 va decidir acabar amb això. «Sentia un buit espiritual i a més vaig començar a llegir sobre l’impacte ambiental de la moda o sobre l’ensorrament delRana Plaza»,relata.

Aquest edifici de Bangladesh, en el qual es fabricava roba de moltes marques de moda, va caure el 2013, i va matar més de mil treballadors. Des d’aleshores, Opazo s’ha convertit en una activista del’«armari sostenible»,tal com es titula el seu últim llibre.

Una indústria en creixement explosiu

Una indústria en creixement explosiu«Al principi d’aquest mil·lenni la gent no necessitava tanta roba. Avui la indústria ha eliminat l’única barrera que tenia, la demanda del consumidor, induint la gent a desitjar molt més del que realment necessita», explicaGreg Peters, investigador de la Universitat Charlmers de Göteborg (Suècia) i coautor d’uninformesobre la moda publicat l’abril aNature Reviews Earth and Environment.

Els baixos costos de la mà d’obra, el consum compulsiu i la curta vida de les peces han impulsat un creixement desmesurat, sota el paradigma de la«moda ràpida»(fast fashion). Cada individu consumeix més quilos de roba cada any, alhora que els preus han caigut en picat.

Impacte ambiental

Impacte ambiental«L’impacte de la indústria de la moda es veu al llarg de tota la cadena de producció», afirmaLeila Petri, exresponsable de tèxtils en WWF, ara al comandament de la consultora 2050.org, que assessora en sostenibilitat a empreses del sector.

«La majoria de l’impacte [ambiental de la moda] es produeix abans que la peça arribi a l’usuari», afirma Peters. O sigui, passa principalmental sud del món. Però són els consumidors, principalment al nord del món, els qui mantenen la maquinària en marxa.

El sector té números vermells en quatre grans àrees, segons l’informe de Nature:

1) Emissions. La moda consumeix energia per produir fibres sintètiques (la més comuna és el polièster, derivat del petroli); per fabricar peces i per transportar-les, especialment si utilitzen l’avió per a la rapidesa del comerç electrònic. Els consumidors les renten, assequen i planxen amb massa freqüència.

2) Consum d’aigua. L’aigua s’utilitza per cultivar fibres naturals (principalment cotó), per blanquejar, acolorir, imprimir i rentar.

3) Ocupació de substàncies contaminants. En el cultiu s’utilitzen pesticides. La tintura llança contaminants a l’aigua. El rentat és responsable d’una part important dels microplàstics que van a l’oceà.

4) Producció d’escombraries. Els residus són retallades de fabricació i peces utilitzades. Poques d’aquestes últimes es llancen a contenidors especials, i poques d’elles es poden separar en els seus components i reciclar. Moltes acaben en abocador o incinerades (incloent premses noves sense vendre).

¿Què poden fer els consumidors?

¿Què poden fer els consumidors?«Podem parlar molt d’impactes, però si els consumidors no demanessin tantes peces, l’impacte estaria resolt», afirma Peters. Aquest investigador advoca per alentir la moda (slow fashion) i disminuir el volum del negoci.

Les recomanacions inclouen:

• comprar menys peces

• que tinguin etiquetes ecològiques i socials

• que durin més

• comprar de segona mà

• limitar els rentats i planxats innecessaris i utilitzar els programes adequats

• reparar les peces abans de llençar-les

• separar les peces en contenidors especialitzats

Opazo remarca la importància de sercreatius, combinant de manera versàtil les peça que ja es tenen. Il’autoconeixement. «Si coneixem el que ens agrada i afavoreix, resistirem a la propaganda», observa. El seu model és Alaska: amb una identitat molt potent i moderna, però sense seguir les modes.

Una altra opció emergent són les alternatives a la compra: ellloguer de peces(per exemple, un abric de plomes per a l’hivern), les«llibreries de roba»o els mercats d’intercanvi.

¿Què pot fer la indústria?

¿Què pot fer la indústria?Tots els experts consultats coincideixen que les coses no canviaran només amb decisions dels consumidors. La indústria ha d’emprendre un canvi sistèmic més enllà del«rentat verd»(‘greenwashing’) representat per treure una línia de cotó ecològic cultivat a la Xina.

La moda ha d’apostar perfibres naturals;energies netesi tecnologies eficients a tota la cadena productiva (especialment en lagestió de l’aigua);substàncies no contaminantsi dissenys que facilitin la separació i elreciclatgede components.

Els experts també coincideixen que el ritme de producció ha de baixar. Això no es tradueix automàticament en pèrdua d’ingressos. «Es pot fer la mateixa quantitat de diners utilitzant menys material: reciclant, reparant o venent productes immaterials»,observa Petri.

¿Què pot fer la política?

¿Què pot fer la política?Segons Petri, la indústria comença a moure’s perquè l’erosió de la naturalesa amenaça el seu negoci. Però altres experts creuen que el sector no canviarà per iniciativa pròpia. «Les empreses que persegueixen un altre model sóncastigades pel mercat»,afirma Peters.

Aquest expert creu que és primordial actuarperquè els treballadors cobrin mési posarimpostosque penalitzin els danys ambientals. A més, les empreses s’haurien de responsabilitzar delreciclatge. Peters veu fonamental lacomunicació: «Més fotos de rius tintats de rosa a la Xina i menys ‘influencers’ portant peces de moda ràpida», afirma.

Notícies relacionades

Tot i que vulguis perdre pes, menja greixos

¿Quant viuen els gats?

Petri creu que les grans marques no poden fer-ho tot, perquè no tenen el control d’una cadena de producció molt complexa. Alguns anells de la cadena són petites empreses que no tenen ni diners ni coneixement per millorar la seva tecnologia. Per això, creu quegrans actors, com els Bancs de Desenvolupament o el govern xinès, haurien de posar els recursos i els plans per netejar la cadena.

Celia Ojeda, responsable de consum de Greenpeace Espanya, discrepa. «Tu no acceptaries que un supermercat no tingués la traçabilitat de la carn que et ven. De la mateixa manera, una empresa ha de tenirclara la cadena de custòdiadel seu cotó», conclou.