Coronavirus: Les vides que el confinament ha revolucionat

La revolució d’unes vides de què en depenen d’altres 

Laura Viñola (Cornellà de Llobregat, 1993) i Juanjo Sánchez (Barcelona, 1966) tenen un element comú: els dos mesos de reclusió no només han revolucionat les seves vides, sinó també moltes altres, que depenen indirectament de les seves. En el cas d’ella, les dels 25 alumnes de sisè de primària dels quals és la tutora. En el d’ell, les dels aproximadament 1.500 pacients que té assignats com a infermer al Centre d’Atenció Primària (CAP) la Sagrera.

La Laura va publicar en aquest diari un text sobre com la nova realitat seria la lliçó més valuosa per als seus alumnes. «Ha canviat tot radicalment: l’escola tal com la vam deixar el 12 de març no tornarà en molt temps», diu la professora, que veu en l’actual conjuntura un ‘tema tipus’ idoni per fer pedagogia: «El temari ens ha vingut donat». El terme que defineix el seu confinament amb més precisió és resiliència, ja que creu que representa la fortalesa dels alumnes i els professors malgrat les dificultats. ¿I el dels seus alumnes? «Adaptació, canvi, vicissitud, novetat, optimisme», afirma.

«La nostra vocació de servei públic ens va deixar venuts; sabíem que havíem d’atendre la població, però no teníem recursos», diu el Juanjo, que a l’‘Entre tots’ va descriure el paper complex dels infermers de la sanitat pública davant les retallades. El Juanjo reivindica els CAPs: perquè fan seguiment dels contagiats, perquè atenen les residències i perquè són el primer recolzament dels pacients més vulnerables, especialment els crònics.

«La corba s’ha aplanat als hospitals però als CAPs amb prou feines ho hem notat», afirma aquest infermer amb un estat d’alarma que descriu amb la paraula ‘empatia’ de la «mirada infermera».

Desesperança després de dos confinaments

Feia dos dies que Lorena Tortajada (Ripollet, 1997) s’havia atrevit a sortir al carrer després de caure en una depressió a finals de gener. Als 22 anys, l’autoexigència d’aquesta estudiant de la doble titulació d’Enginyeria de Telecomunicacions i Enginyeria Informàtica s’havia tornat autodestructiva. L’11 de març, quan es va veure estable després d’un primer tractament, es va desconfinar enfrontant-se a la seva realitat per primera vegada. Al cap de dos dies, el 13 de març a la tarda, el president Pedro Sánchez compareixia per anunciar l’estat d’alarma i el confinament generalitzat. «Va ser una galleda d’aigua freda. Ja no podia lluitar. Em va tornar el pànic», diu.

Aquesta setmana fa dos mesos del dia en què la Lorena es va posar a plorar mentre escoltava Sánchez. En total, fa quatre mesos que està confinada. Durant aquest temps va publicar la seva experiència en aquest diari per ajudar els que estiguessin en la seva situació i la llegissin. «Volia arribar tan lluny que em vaig despreocupar de mi mateixa. Un dia no podia aixecar-me del sofà. Tremolava, no menjava, no anava al lavabo. Vaig començar a pensar que no encaixava en aquesta vida perquè no sabria disfrutar-la», afirma des de l’altra banda del telèfon.

La de la Lorena és una dels milions de vides que el confinament va revolucionar. Tot i que amb el tractament psiquiàtric nota una millora i ara és «capaç de viure», no oblida que aquests dos mesos han agreujat la seva depressió: «Tot ha anat a pitjor perquè la meva realitat va canviar: em fa por sortir a passejar, continuo sense relacionar-me amb els amics». Diu que la paraula que millor defineix el seu confinament és . «Entenc les mesures, però els organismes van oblidar com afectarien qui es vol morir», diu. En el seu projecte de final de grau prepara «un ‘wallapop’ de serveis» pensat perquè, en un confinament, ningú se senti tan sol com ella.

Videotrucades contra l’aïllament

A aquesta solitud de la Lorena Elisabeth Redorta (Sabadell, 1970) s’hi refereix com a ‘aïllament’, el concepte amb què defineix els seus dies de tancada. Però un aïllament particular. Entre tant pessimisme, aquesta ‘community manager’ va decidir publicar a l’‘Entre tots’ una carta titulada Videotrucades a l’hora del vermut, en què exposava com el paradigma de les pantalles havia irromput a casa seva, on viu amb els dos fills. «Ens han prohibit sortir per la nostra seguretat, però no ens han prohibit el vermut dels caps de setmana amb els amics», es llegia a la seva missiva.

«Abans d’això, nosaltres no fèiem videotrucades», afirma l’Elisabeth. ¿I per què de cop s’han tornat tan essencials? «Perquè et fan la vida més amena; et fan oblidar l’aïllament quan els teus amics o el teu pare, de 87 anys, et diuen que et volen abraçar», diu.

Desassossec davant l’agonia

Les morts dels avis als geriàtrics és un dels grans drames que el coronavirus deixarà gravats en la memòria col·lectiva per sempre. Álex de Gregorio-Rocasolano (Barcelona, 1956), que va publicar en aquest diari una carta en record de la seva mare, Nuria Jaumot, que va morir a l’abril als 95 anys en una residència de Barcelona, ho sap bé. L’Álex explica el seu confinament a través del vocable ‘desassossec’, la sensació que li va quedar «al veure que no pots fer res davant la seva agonia». Ell va ser l’únic dels seus germans que es va poder acomiadar de la seva mare a la residència.

«El problema de la reclusió pel virus és el dol per a la família, que està separada i això suposa que se li faci molt llarg i no pugui tancar el capítol», afirma l’Álex, que sent impotència al veure «com una generació d’avis que es va sobreposar a una guerra i una dictadura mor sense que puguem fer res per ells».

Supervivència davant els ertos

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Les nou setmanes que han passat des que es va activar l’estat d’alarma s’expliquen a través de les cartes en què els lectors expressen desesperança, aïllament, resiliència, empatia, desassossec o supervivència. Aquest últim és el terme que destil·la a l’‘Entre tots’ l’escrit de Miriam Sánchez (Corbera de Llobregat, 1983), sobre el caos burocràtic dels expedients de regulació temporal d’ocupació (ertos).

Tot i que a principis de maig va aconseguir cobrar, va passar dos mesos d’incertesa recorrent als estalvis, però sense saber què passaria l’endemà; per això qualifica el seu confinament com un temps de supervivència. «M’he hagut d’oblidar d’un negoci d’‘escape room’ que volia obrir. Els afectats pels ertos ara tenim un grup de Facebook en què ens assessorem i ens donem suport moral els uns als altres», diu aquesta treballadora del sector de la restauració.