Anar al contingut

GENT CORRENT

Mireia Martínez: «Despertar l'empatia de les persones ja és una victòria»

El seu germà de 3 anys, Xavi Martínez, va ser la víctima mortal més jove de l'atemptat terrorista del 17-A a Barcelona

Manuel Arenas

Mireia Martínez: «Despertar l'empatia de les persones ja és una victòria»

JOAN CORTADELLAS

Fa dos anys, Mireia Martínez (Sabadell, 1996) mirava desubicada i sense saber exactament què li passava al seu pare, Javier Martínez, quan ell concedia la seva primera entrevista. Dies enrere havia perdut el seu germà Xavi, la criatura de tres anys a qui els terroristes van arrabassar la vida a la Rambla en aquell 17-A que ens va marcar tots. Avui, la Mireia parla per primera vegada amb una maduresa i una dignitat descomunals.

-Abans de res, ¿com està?

-Una mica atabalada. Aquests dos anys la meva família ha parat, però jo he continuat amb la meva vida perquè la volia normalitzar. Però ara, al final de la meva carrera de Psicologia, m’he adonat que no estava curant la ferida, sinó que estava simplement tapant-la. I vull fer una aturada per curar-la.

-¿Què ha canviat en aquests dos anys?

-L’atemptat va marcar un abans i un després: la meva vida no s’assembla gens a la d’abans. Ha canviat la meva família, les meves amistats, la meva manera de pensar. Si intento ser positiva, penso que hi ha hagut un creixement personal. Jo no he tingut una vida gaire fàcil [de petita li van diagnosticar càncer], però això ha sigut aprendre de la vida.

-Parli’m d’aquest canvi de pensament.

-Abans jo em sentia protegida; sentia que si tenia un problema l’Estat m’ajudaria. Però, quan et passa alguna cosa d’aquesta envergadura i et veus sol al món, t’adones que res té sentit. Sobretot t’adones que falta humanitat.

-¿A què es refereix?

-Per començar, a efectes legals no soc ni víctima, perquè no era allà, malgrat que vaig perdre el meu germà. Després del soroll mediàtic del meu pare, em van oferir una psicòloga que, després d’un any de tractament, encara no ha cobrat. Ens sentim molt sols, sense orientació: l’atenció a les víctimes ha sigut un desastre des del moment zero.

Una víctima d’Hipercor, Jordi Valls, em va dir que se sentia «com un expedient més».

-Completament. Per al ministeri som un número: no hi ha hagut ni un «com estàs»; els mitjans s’han centrat en la lluita política i les víctimes hem quedat amagades; i des de l’ACVOT, mai s’han posat en contacte amb nosaltres, per això col·laborem amb Robert Manrique i l’UAVAT.

-El seu pare em va dir: «Vull que la mort del meu fill serveixi per a alguna cosa». ¿Creu que ha sigut així?

-Jo crec que sí. El meu pare va trobar força de no sé on per tocar consciències; perquè la gent sàpiga que som persones normals i que això els podria passar a ells. El principal problema de la societat és la falta d’empatia, i, per molt que no aconseguim tot el que volem, despertar l’empatia de les persones ja és una victòria.

-Després de dos anys, ¿creu que el 17-A és un tabú en la societat catalana?

-Totalment: quan surt una notícia sobre el tema com per demanar explicacions, la gent ho fa dos dies i després es corre una cortina de fum. El 17-A és dolor, i la gent no vol dolor.

-¿Com afronta la seva família el judici?

-Estem preparats, encara esperant data. Nosaltres pensem que el CNI hi va tenir alguna responsabilitat, com a mínim per negligència. També exigim una Comissió d’Investigació. Jo tinc moltes ganes de lluitar per un canvi: em dono per satisfeta només amb poder canviar la vida d’algú que passi pel mateix que jo. No només lluitem per nosaltres: lluitem per tots.