Anar al contingut

Nuri Rodríguez: «Dic als meus alumnes: als problemes, solucions»

Maestra d'Anglès i Primària a Celrà. La seva jornada laboral ara es redueix a un dia per setmana per poder cuidar la resta del temps la seva filla, que va néixer amb una afecció rara.

Carme Escales

Nuri Rodríguez: «Dic als meus alumnes: als problemes, solucions»

Jordi Ribot Punti ICONNA

Créixer entre boscos i prats, jugant amb la terra i l’aigua, potser té a veure amb la fortalesa d’aquesta dona resolutiva, optimista. Va defensar la seva diferència a l’enamorar-se d’una dona després de festejar amb un noi. Va superar un càncer de pulmó rar. Només es coneixia un cas superat, als EUA. Amb un sol pulmó, Nuri Rodríguez (Banyoles, 1988) va tenir una nena. Avui esquiva les desafiaments que imposa l’artrogriposi, la malaltia rara amb què va néixer la seva filla Lara.

Viatgem a la seva infància.

Els meus pares van deixar Terrassa per viure a la naturalesa. El meu pare, amb ovelles, i la meva mare ens va criar i va treballar. Jo jugava a cuinar herbes, sal, aigua i terra, o a muntar un ajuntament on manava.

¿La vida rural la va marcar?

En les coses bones i en les dolentes. Per a la meva filla desitjo el mateix a Sant Ferriol (Garrotxa), créixer en contacte amb la terra i l’aire pur, però arriba un punt que cal obrir-se al món. Vaig anar a l’escola rural d’Esponellà, abans de l’institut a Banyoles. Allà ja no m’entenia amb la gent, havies de ser com tots. Els meus pares vivien en un poble però havien vist món. 

¿Com va arribar el seu càncer?

Havíem anat d’excursió i a nedar a Port de la Selva i de nit vaig tossir sang. Em van portar a l’hospital de Figueres i d’allà al Josep Trueta de Girona. Quan veus els metges córrer... Tenia 24 anys i un blastoma pulmonar bifàsic, un càncer atípic. Em donaven dos mesos de vida, però van investigar i amb químio pal·liativa van reduir el tumor, i el van extreure. Quan em vaig despertar vaig pensar com seria viure amb càncer, però mai vaig encendre l’ordinador per buscar informació. Vaig viure molt tranquil·la pensant que gairebé tothom amb aquest càncer se salvava.

¿Què més la va ajudar?

A més de l’encert mèdic, les infermeres i auxiliars del Trueta van ser espectaculars, amb un tracte humà de 3000 sobre 100. I em vaig fixar una il·lusió: Volia casar-me amb la meva nòvia Lídia. La Rosa, una amiga, em va explicar que al seu pare li van donar pocs mesos de vida i la il·lusió de reconstruir casa seva, Mas Terrats, a Pontós, on avui celebren casaments, el va fer viure 10 anys més. Ella em va dir: busca un objectiu. I el 3 d’agost del 2015 em vaig casar a Mas Terrats. Va ser una festa de la vida.

¿Va témer morir?

No, morir no fa mal. Sentia por de no poder viure, casar-me, tornar a fer classe, i ser mare. Vaig passar quatre mesos en cadira de rodes i vaig aprendre a respirar amb un sol pulmó, sola, del postcàncer no se n’ocupa ni Déu. Després d’això vaig pensar que no em podia passar res, però va néixer la Lara i va estar 9 dies a l’UCI. El dia abans de sortir, la seva mirada semblava que em digués: va, som-hi. I cada dia m’arriba la seva força.

A part de la que ja tenia.

Sempre dic als meus alumnes: als problemes, solucions. Si fos per la gent, jo estaria morta, no seria mare i no tindria la casa que tinc. No és un tòpic que el càncer t’ensenya a viure millor. Vaig ser feliç durant el procés perquè no em costava gens pensar només en el que de debò importa. 

Quin alleujament.

Ara em sé desprendre del que no em fa feliç. I en aquesta societat que ens imposa ser perfectes he après a conviure amb diverses . Sobre això fa una feina espectacular l’associació Multicapacitats de Girona, concentrats en les capacitats, no en les carències. Jo tinc un pulmó i la meva filla avança, a un altre ritme, però dia a dia.

Temes: Gent corrent