Joan Pineda: «¿Per què van haver de parlar a les pel·lícules?»

Sala a les fosques. Cinema mut. Blanc i negre. Un infern per a un ‘youtuber’. Obra d’art per a amants de les obres d’art, com Joan Pineda (Barcelona, 1931), el pianista de les pel·lis mudes que projecta la Filmoteca de Catalunya. El 2 d’abril estrena el cicle dedicat al centenari de la productora United Artists, amb les pel·lícules ‘Una mujer de París’, de Chaplin, i ‘Lirios rotos’, de D.W.Griffith.

–Cine M-U-T.

–El cine va néixer mut. ¿Per què redimonis havien de parlar? ¡Tan bé que estaven calladets! Ara tot és “aquesta puta comissaria”, “aquest cony de feina”... I a sobre amb crispetes, les culpables que no trepitgi una sala des de fa anys.

–Hi ha gent que li fa mandra. ¿Ho entèn?

–Ens hem de traslladar als anys 20. Fer un esforç d’imaginació i assimilar la plàstica pictòrica i fotogràfica, mentre que en el sonor tot està explicitat.

–¿Com compon, mirant la peli?

–La visiono a la moviola, apunto idees musicals i faig guions de quatre o cinc línies. Vaig per l’àlbum número 45, i a cada àlbum hi ha quatre o cinc pel·lícules.

–Esculli’n una. La que li surt millor.

–Difícil respondre. Potser ‘Amanecer’ de Murnau. L’hauré tocat unes 20 o 30 vegades i la tinc molt interioritzada.

–Escolti, a tot això, va ser metge fins que es va jubilar.

–Digestòleg. De la Seguretat Social. Vaig treballar a la Guineueta, el Carmel i Travessera de Gràcia. Em vaig jubilar als 70 anys, tot i que fa tres setmanes vaig diagnosticar un infart al quiosquer.

–Una doble vida, la seva.

–El piano sempre va estar present. El meu pare, que tenia una camiseria al carrer de l’Argenteria, i la meva mare em portaven a veure sarsueles al Tívoli –de vegades interrompudes pels bombardejos– i quan arribava a casa, intentava tocar el que havia escoltat. “Que estudiï música”, van dir.

–La guerra el va desviar una mica d'aquest propòsit, ¿no?

–Als 7 anys –jo era el petit dels tres fills– em van enviar a Espolla (Girona), a casa d’uns oncles materns. Al final de la guerra, per por de ser mobilitzats, van fugir a França, i jo, amb ells. Vam anar a peu fins a Banyuls, muntanya a través, i poc després, un amic de Perpinyà ens va procurar allotjament. Allà va ser on vaig veure ‘Robin dels boscos’ (1938).

–¿D’aquí la seva fascinació pel cine?

–No. De petit ja tenia un Cine NIC i un teatre de titelles i m’inventava guions. Sempre em va interessar la creativitat. Encara avui, hi ha moments en què improviso al piano, surto al carrer i em pregunto: “¿I tots aquests què fan? No poden ser feliços de cap manera”.

 

 

–¿Com va aconseguir reunir les passions?

–El 1954, solia trobar-me al bar del Clínic amb Jordi Torras, crític de cine de Ràdio Nacional d’Espanya que també era representant farmacèutic de Merck. Un dia em va dir que anés al Col·legi de Metges de la Via Laietana, on projectarien el ‘Faust’ de Murnau, per al qual havia fet un muntatge amb discos. Va començar la pel·lícula i, zas, es va espatllar el tocadiscs. Sense dir-li res, vaig demanar al conserge la clau del piano, situat darrere de la pantalla. Podia veure la pel·lícula per transparència i em vaig posar a tocar.

–Va salvar la vida del crític i es va complicar la seva.

–La gent se’n va començar a assabentar i em demanaven de cineclubs. Durant 14 anys vaig acudir al festival Confrontation de Perpinyà; i 12 més, al de La Rochelle. Però, sent metge, vaig haver de posar una mica d’ordre. Als 80 vaig entrar a la Filmoteca de Catalunya.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–D’aquí a uns dies ‘tocarà’ allà ‘La dona de París’, de Chaplin.

–Com que Chaplin no va poder situar l’acció als EUA, la pel·lícula comença mostrant una casa en un poblet francès, una finestra, una noia mirant a través d’ella i, dins, unes maletes obertes. ¡S’entén perfectament! ¡Un exemple que les paraules sobren! Barrejaré la música que va fer Chaplin el 1976 amb coses meves...