Anar al contingut

Gent Corrent

Àngel Sahún: «Era pister en hivern i vaquer a l'estiu»

Fotògraf de publicitat des dels 14 anys. Amb els 'boy scouts' va aprendre a esquiar i avui, als 67, és 'Ambaixador¿ de Cerler.

Carme Escales

Àngel Sahún: «Era pister en hivern i vaquer a l'estiu»

Als anys 70 Àngel Sahún es va comprar el llibre ‘Tornem a viure’. L’art de sembrar patates, de fer melmelada, més de 300 idees per a la vida orgànica, en harmonia i consonància amb la naturalesa, il·lustrades pel publicista francès Jacques Massacrier van ser part de l’impuls que portaria a aquest barceloní del 52 a deixar la ciutat. Quan tenia 14 anys, el fotògraf i publicista Leopoldo Pomés (Premi Nacional de Fotografia 2018) li havia vist qualitats per treballar junts. Era el temps en què la fotografia feia créixer i minvar les lletres. Imprescindible. Només la mili –en un refugi a Candanchú– va absentar un temps a aquell xaval talentós de l’agència Tiempo, al carrer de Tuset. A les muntanyes va ser el fotògraf de la companyia. La neu el va seduir.

¿Ja sabia esquiar?

Sí, vaig aprendre a la Molina amb els ‘boy scouts’. I després de la mili esquiant vaig voler ser freelance en publicitat i pister a l’hivern. Però ningú em donava feina a la neu.

¿Com la va trobar, finalment?

El meu pare tenia una corderia al carrer Botella, al Raval, on vivíem, al mateix carrer que Vázquez Montalbán. Un dia va entrar a comprar cordill algú que venia de Cerler. El meu pare, que era molt preguntaire, va voler saber per a què volia el cordill, i quan li va dir que era per a l’estació d’esquí, li va dir que jo volia treballar a les pistes.

Baixar per cordill i tornar amb un pister.

Sí, era l’any 76, i l’hivern del 77 em vaig trencar el menisc. Em va ajudar molt una bona amiga infermera, la Montse. L’hivern següent vam pujar junts a les muntanyes i ja ens hi vam quedar. Vam tenir els nostres dos fills. Ella va trobar feina de seguida. Havia acabat Infermeria i les places rurals no les volia ningú. Va treballar 15 anys a les Paüls. Després a Benasc.

¿I la seva feina quina va ser?

Era pister en hivern i vaquer a l’estiu. Amb un burro, pujava a la muntanya amb 350 vaques. Vaig aprendre l’ofici matinant, i de sol a sol, vigilant si alguna vaca estava amb el toro o havia de parir i n’informava l’amo. I feia formatge. Durant tres anys vaig combinar el treball de pister i vaquer. Però jo el que sabia fer eren fotos.

¿Com va recuperar la fotografia?

No vaig perdre mai els meus contactes a la ciutat. La primavera del 77, el PSC em va contractar per a la seva campanya en les primeres eleccions de la democràcia. Li vaig fer les primeres fotos oficials a Ernest Lluch, a Girona. I a Cerler, em vaig convertir en el fotògraf de l’estació. Carreres de nens, famílies, la gent no portava càmera. De 100 fotos que feia, en venia 95. Avui se’n fan 1000 i se’n venen 30 o 40. Jo a l’hotel les venia totes. Si me’n quedaven 5, era perquè algú se n’havia hagut d’anar abans de revelar-les. Tot es venia. Va ser aparèixer l’‘smartphone’ i el negoci de la foto es va acabar. I em vaig retirar.

No de les pistes. Ara és un dels Ambaixadors de l’estació de Cerler.

Sí, la figura es va crear el 2007 per ensenyar les pistes i acompanyar els qui arriben a esquiar Cerler i no coneixen l’estació. Aquest és el meu quart hivern com a Ambaixador. És un servei gratuït, ho fem voluntàriament. I la gent que ho demana només és necessari que, menys per les negres, es pugui moure bé per la resta de pistes.

¿Què els expliquen?

Els parlo de l’origen glacial i la història geològica de les muntanyes, tenim la concentració més gran de 3.000 del Pirineu, hi ha 63 pics d’aquesta alçària, amb l’Aneto al capdavant. Els explico la tradició de bruixeria i la crema de bruixes en el segle XVIII i recordo l’aventura dels nois de Plan.

L’esquí ha contribuït a repoblar.

Sí, les administracions saben que una estació és vida per a una vall. A la Ribagorça tenim escola de música, biblioteca i entorn d’aventura. M’enriqueix poder mostrar el que tant he disfrutat.