Àngel Sahún: «Era pister en hivern i vaquer a l'estiu»

Als anys 70 Àngel Sahún es va comprar el llibre ‘Tornem a viure’. L’art de sembrar patates, de fer melmelada, més de 300 idees per a la vida orgànica, en harmonia i consonància amb la naturalesa, il·lustrades pel publicista francès Jacques Massacrier van ser part de l’impuls que portaria a aquest barceloní del 52 a deixar la ciutat. Quan tenia 14 anys, el fotògraf i publicista Leopoldo Pomés (Premi Nacional de Fotografia 2018) li havia vist qualitats per treballar junts. Era el temps en què la fotografia feia créixer i minvar les lletres. Imprescindible. Només la mili –en un refugi a Candanchú– va absentar un temps a aquell xaval talentós de l’agència Tiempo, al carrer de Tuset. A les muntanyes va ser el fotògraf de la companyia. La neu el va seduir.

¿Ja sabia esquiar?

Sí, vaig aprendre a la Molina amb els ‘boy scouts’. I després de la mili esquiant vaig voler ser freelance en publicitat i pister a l’hivern. Però ningú em donava feina a la neu.

¿Com la va trobar, finalment?

El meu pare tenia una corderia al carrer Botella, al Raval, on vivíem, al mateix carrer que Vázquez Montalbán. Un dia va entrar a comprar cordill algú que venia de Cerler. El meu pare, que era molt preguntaire, va voler saber per a què volia el cordill, i quan li va dir que era per a l’estació d’esquí, li va dir que jo volia treballar a les pistes.

Baixar per cordill i tornar amb un pister.

Sí, era l’any 76, i l’hivern del 77 em vaig trencar el menisc. Em va ajudar molt una bona amiga infermera, la Montse. L’hivern següent vam pujar junts a les muntanyes i ja ens hi vam quedar. Vam tenir els nostres dos fills. Ella va trobar feina de seguida. Havia acabat Infermeria i les places rurals no les volia ningú. Va treballar 15 anys a les Paüls. Després a Benasc.

¿I la seva feina quina va ser?

Era pister en hivern i vaquer a l’estiu. Amb un burro, pujava a la muntanya amb 350 vaques. Vaig aprendre l’ofici matinant, i de sol a sol, vigilant si alguna vaca estava amb el toro o havia de parir i n’informava l’amo. I feia formatge. Durant tres anys vaig combinar el treball de pister i vaquer. Però jo el que sabia fer eren fotos.

¿Com va recuperar la fotografia?

No vaig perdre mai els meus contactes a la ciutat. La primavera del 77, el PSC em va contractar per a la seva campanya en les primeres eleccions de la democràcia. Li vaig fer les primeres fotos oficials a Ernest Lluch, a Girona. I a Cerler, em vaig convertir en el fotògraf de l’estació. Carreres de nens, famílies, la gent no portava càmera. De 100 fotos que feia, en venia 95. Avui se’n fan 1000 i se’n venen 30 o 40. Jo a l’hotel les venia totes. Si me’n quedaven 5, era perquè algú se n’havia hagut d’anar abans de revelar-les. Tot es venia. Va ser aparèixer l’‘smartphone’ i el negoci de la foto es va acabar. I em vaig retirar.

No de les pistes. Ara és un dels Ambaixadors de l’estació de Cerler.

Sí, la figura es va crear el 2007 per ensenyar les pistes i acompanyar els qui arriben a esquiar Cerler i no coneixen l’estació. Aquest és el meu quart hivern com a Ambaixador. És un servei gratuït, ho fem voluntàriament. I la gent que ho demana només és necessari que, menys per les negres, es pugui moure bé per la resta de pistes.

¿Què els expliquen?

Els parlo de l’origen glacial i la història geològica de les muntanyes, tenim la concentració més gran de 3.000 del Pirineu, hi ha 63 pics d’aquesta alçària, amb l’Aneto al capdavant. Els explico la tradició de bruixeria i la crema de bruixes en el segle XVIII i recordo l’aventura dels nois de Plan.

Notícies relacionades

"Considero que els requisits per adoptar un gat són excessius"

10 trucs infal·libles de la guru de l’ordre Alicia Iglesias per triomfar amb el canvi d’armari

L’esquí ha contribuït a repoblar.

Sí, les administracions saben que una estació és vida per a una vall. A la Ribagorça tenim escola de música, biblioteca i entorn d’aventura. M’enriqueix poder mostrar el que tant he disfrutat.