Anar al contingut
Ignasi Torrent: «Barrejava la pols d'amiant amb les mans»

ELISENDA PONS

GENT CORRENT

Ignasi Torrent: «Barrejava la pols d'amiant amb les mans»

L'antic bobinador del Metro de Barcelona és el primer a reclamar que el seu càncer de pulmó sigui considerat malaltia laboral

Núria Navarro

Durant aquest Mobile World Congress es podia esperar que es parlés de coltan, wolframita, cassiterita... Els materials de la tecnoesfera. Però la vaga dels treballadors del Metro de Barcelona ha posat sobre el tapet l’amiant (causarà 500.000 morts a la UE d’aquí al 2040). Es pot dir que ha començat tot amb Ignasi Torrent, bobinador del metro entre el 1973 i el1989. És el primer que ha interposat una demanda a la Seguretat Social perquè reconeguin que el seu càncer de pulmó és una malaltia professional.

–"¡Quin enrenou has muntat!", fan broma els meus germans. Jo no havia previst el que m'esperava, però, si ha servit perquè els meus companys del metro siguin en el programa especial de vigilància de salut i els facin proves a l’Hospital de la Vall d’Hebron, em sembla bé. I, si guanyo i augmenta la meva prestació per incapacitat, doncs millor.

–¿Fa molt que està en aquest ball?
–Des del 2015. En el preoperatori d’un bony de greix al turmell em van detectar un càncer al pulmó dret. Aquell estiu me'l van extirpar i no va fer falta tractament. M’ho vaig prendre tot amb calma, perquè el càncer havia sigut molt present a casa.

–¿Com de present?
–Es va endur la meva mare als 40 anys; el meu pare, als 55, i un dels meus set germans, als 50. Un dia abans de casar-me, el 2013, a la meva dona també li van donar el diagnòstic. Tot això endureix.  

–Per força.
–Jo vaig tornar a la feina i a finals del 2016, en un control, van aparèixer ganglis afectats al pulmó i un quist a la glàndula suprarenal. Sis sessions de quimioteràpia, 35 de radioteràpia i una operació del quist després, semblava que havíem matat la bestiola.

"La meva prioritat és continuar viu. Si guanyo i augmenta la prestació, doncs millor"

–¿I no?
–L’estiu del 2018 vaig sentir un doloret a sobre de la cella, com si algú pressionés el punt amb un dit. Tenia afectat el lòbul occipital dret, que processa la informació de la vista. A la tardor, més radioteràpia.

–¿Quan va associar el daltabaix de salut amb l’amiant–
Al principi vaig pensar en el tabac –fumava cigarrets–, però dos vells amics del metro que havien tingut problemes de salut em van parlar fa vuit mesos del Col·lectiu Ronda [cooperativa d’advocats que porta 700 judicis per amiant]. I, en aquest temps, la situació ha canviat: s’ha trobat amiant a la pintura dels baixos de 38 dels 109 vagons i hi consta un mort.

–¿Va tocar molt asbest ?
–Sí. Als 18 anys vaig entrar a treballar com a bobinador als tallers Sagrera de material rodador del metro. Els motors de tracció portaven induïts [la part rotativa] bobinats. Les corones de protecció eren de pols d’amiant amb una espècie de goma d’enganxar. Jo els barrejava amb les mans i feia la corona amb un motllo. 

–¿Sense guants?
–Sí. També hi havia mantes d’amiant per soldar. I després vaig passar a una secció de manteniment dels trens on fèiem la revisió dels cotxes per sota. Els patins de fre, els apagaxispes... tots portaven amiant.

Tallers del Metro de Barcelona. / Arxiu

–No va deixar el metro per això
. –No; era una bona feina. Però van començar a arribar les primeres unitats noves de la Línia 1 –les 1.000–, el manteniment el feia personal de la mateixa marca i m’avorria una mica. Es va posar en marxa TV-3 i, amb un soci, vaig muntar una empresa per instal·lar antenes parabòliques; després, cable, i més tard, fibra. Quan el 2008 va començar a anar-nos malament, vaig entrar a l’empresa de manteniment Maessa i vaig treballar a l’edifici del BBVA de plaça de Catalunya fins que em va ‘jubilar’ la malaltia.

–El judici se celebrarà el 6 de juny. ¿Té esperança de guanyar?
–La meva prioritat és seguir viu, cregui’m.