Jaime Albó: "Si hem de morir, que sigui contents"

L'amo de la Sala Apolo i El Rincón de l'Artista cultiva l'alegria com si fos una orquídia al Paral·lel

zentauroepp46674271 barcelona 23 enero 2019 propietario de la sala apolo y de lo190128200323

zentauroepp46674271 barcelona 23 enero 2019 propietario de la sala apolo y de lo190128200323 / juan camilo moreno

3
Es llegeix en minuts
Núria Navarro
Núria Navarro

Periodista

ver +

Hi ha molts nostàlgics del vell Paral·lel, però pocs fan maniobres de reanimació. Almenys no amb tantes ganes com Jaime Albó (Barcelona, 1943), el propietari de la fosforescent Sala Apolo i d’El Rincón del Artista, el restaurant on abeura la faràndula. Albó és extravagant –porta corbates amb Merche Mar o Beethoven estampats–, i té una filosofia que orbita al voltant de l’alegria.

–¿Sempre li van agradar els artistes?

–Quan tenia 10 anys anava al Cine Amèrica, on passaven dues pel·lícules, NO-DO i varietats. A mi se’m van quedar gravades aquelles varietats, amb Mary Santpere, Antonio Amaya... El meu negoci són les màquines de milió, els futbolins i les escurabutxaques, però sempre vaig voler envoltar-me d’artistes.

–¿Li venia de sèrie aquesta afició?

–Els meus pares, d’origen alemany i turc, eren molt rics fins que va venir la guerra i els diners van deixar de tenir valor. Jo vaig néixer pobre. Vaig començar de llauner. Als 10 anys reparava cassoles en un portal i repartia carbó, de pis en pis.

–Va començar per baix.

–Vivia amb 100 pessetes a la setmana i menjava estofat i pa al carrer de les Carretes. Més tard, en els 60 i 70 vaig vendre televisors, cafeteres i el que calgués. Vaig estalviar les comissions i vaig comprar una màquina de milió, després escurabutxaques... Les vaig instal·lar als carrers de Robadors, les Tàpies i Sant Oleguer.

"El meu gran mestre va ser un gos, el Toby, que sabia baixar les defenses de la gent fent-se el simpàtic"

–¿A la prosperitat, per l’enginy?–A

base de relacions. Els meus principis són "la unió fa la força" i "la fe mou muntanyes".

–Amb això no n’hi ha prou, senyor Jaime.

–La gent és com els nens petits. Li dones caramels i ve. El meu secret és regalar, el que sigui. Sembres i reculls, sembres i reculls. El meu gran mestre va ser un gos, el Toby. Vivia sempre al carrer però, com un rellotge, apareixia al taller de màquines de milió a l’hora de dormir. Feia baixar les defenses de la gent fent-se el simpàtic.

–¿Així enlluerna els artistes?

–La gent crida la gent. Jo feia els diners en les atraccions Apolo, però la sala, malgrat tenir una orquestra de senyoretes i ser al Paral·lel, no anava bé. Vaig crear els dimecres ‘golfos’ i vaig convidar tothom. Rudy Ventura, Rumba Tres, Ramon Calduch, José Guardiola... La Sala Apolo encara està a rebentar.

Sala Apolo, avui. / Xevi Torrent

–¿Se’l veu per allà?

–Jo soc més de grans orquestres. Després, el 98 vaig agafar El Rincón del Artista i el mateix. No hi entrava ningú. Vaig anar a veure el pianista Manolo Carrasco, que treia en un espectacle dos cavalls de la Reial Escola Andalusa d’Art Eqüestre, i li vaig proposar adornar el local amb quadros dels cavalls. Després, el mateix amb José Luis Moreno, que portava sarsueles. I, amb l’ajuda de Toni Rovira, vaig anar convidant molts artistes. Una mà renta l’altra, i les dues renten la cara. Així és com es crea un exèrcit d’amics i es triomfa.

"A Manolo Escobar li vaig regalar un carro –de Lladró– i vaig cantar amb ell 'El porompompero'. ¡Va ser màgic!"

–Veig fotos amb Montserrat Caballé, Concha Velasco, Isabel Pantoja, Manolo Escobar, Andreu Buenafuente...

–Han passat tants i tants actors. Potser el millor record és haver estat amb Peret. Li vaig preparar una festa en els dimecres ‘golfos’. Vaig convidar tota la família i li vaig regalar una guitarra al net. ¡Era l’hòstia! També Escobar va venir un munt de vegades a El Rincón del Artista i al Danzarama, que vaig tenir durant 18 anys. Li vaig regalar un carro gran de Lladró i vaig cantar amb ell 'El porompompero'. ¡Va ser màgic!

Paredes folrades de fotos a El Rincón de l’Artista. / Álvaro Monge.

–¿Només entren famosos en el seu cercle?

–No, molts no ho són, però canten corridos, sarsueles i òperes millor que els originals. Ara se m’ha posat al cap rescatar cançons de Carmen Morell i Pepe Blanco i, amb aquesta finalitat, organitzo dinars a l’Español. M’agrada tot el que destil·la alegria. Va bé per al cos. La música i el riure combaten la depressió, que vaig conèixer quan no tenia ni un duro.

Notícies relacionades

– ‘Canta i sé feliz’, que deia Pere Pubill. –

La meva obsessió és com disfrutar de la vida. Si hem de morir, almenys estiguem contents.