Gerardo Garrido: «La fama no porta gairebé res de bo»

Sí, és l’arxiconegut Quique de ‘Verano azul’, la sèrie que va triomfar en els 80. Però no és aquí per això. Gerardo Garrido (Madrid, 1964) acaba d’aconseguir una cosa fora del comú: fotografiar l’Estació Espacial Internacional (ISS) des d’un poblet de Valladolid de 27 habitants. L’emoció de l’assoliment, assegura, no té punt de comparació amb el brilli brilli de la fama.

–Des de la Terra, de nit, vostè sol.

–Quatre amics del col·lectiu Photofobia havíem obtingut una primera foto al seu pas per Venus. Però en volia més. La nau anava a creuar la Lluna i només seria perceptible durant 58 centèsimes de segon des d’una línia molt estreta situada aAlmenara de Adaja, a més de 200 quilèmetres de Madrid. Vaig posar un anunci perquè s’apuntessin astrofotògrafs –que tenen més mitjans–, però ningú va tenir fe en mi.

–Vaja.

–Vaig conduir fins allà, vaig parar, vaig fugir d’uns gossos que lladraven, vaig col·locar al sostre del cotxe la muntura per al teleobjectiu que havia fabricat i vaig gravar un vídeo a 60 fotos per segon. Pel visor vaig veure una espècie de parpelleig. Podia ser una brossa a l’ull, un ocell, el meu pestanyeig... Vaig tornar a Madrid sense saber-ho.

–¿I?

–Vaig entrar a la cuina, vaig revisar imatge per imatge i al veure la ISS se’m van omplir els ulls de llàgrimes. La NASA ho havia aconseguit amb uns mitjans increïbles, però era la primera vegada que la captava una persona humil com jo. Aleshores, vaig pensar en el meu pare, que fabricava telescopis amb un filaberquí i una serra sense dents, i que em va inocular la passió per la fotografia i l’astronomia.

–Un pare de nou fills. Nou.

–¡L’únic home absolutament incorruptible que he conegut! Era comissari en cap de policia i durant 25 anys va treballar en dues posicions, 16 hores diàries, fins que el metge li va detectar un principi de tuberculosi. El va obligar a parar un any. ¿Com mantindrien vuit fills –el Daniel tenia mesos i el més gran, el Fernando, 17 anys; jo encara no havia nascut– si deixava un dels dos llocs de feina?

–¿Com?

–La meva mare, que escrivia poesies i era molt creativa, va veure un anunci a l’‘ABC’ que demanava nens de totes les edats per fer una pel·lícula. Va creuar a peu Madrid amb la rastellera de nens i va ser el d’any i mig, l’Alfredo, l’elegit per ser el Chencho, el protagonista de ‘La gran familia’. ¡A la mare se li va obrir el cel! Els nou vam treballar en el món artístic. Jo als vuit mesos ja vaig fer un anunci de Renault 4.

 

–Aquesta 'solució familiar' avui tindria una lectura diferent.

–¿Què diríem de tenir un nen actiu entre 15 i 16 hores diàries? Una hora de maquillatge, vuit de rodatge, entre tres i sis més d’estudi. I compte, que TVE ens va tractar formidablement. Jo, que venia de menjar llenties i cigrons, vaig passar a poder triar entre tres primers plats. Per això em vaig posar tan gras.

–¿Els seus pares el van acompanyar a Nerja, on van rodar la sèrie?

–S’hi van instal·lar el meu pare, que es va jubilar quan jo tenia 12 anys, la meva mare i el meu germà Daniel.

–Després va fer teatre amb Fernán Gómez. ¿Per què ho va deixar tot?

–En primer lloc, perquè no és el mateix triar el camí que l’elegeixin per tu. Vaig fer anuncis, novel·les i desfilades de model per necessitat. Mai vaig ser amic de la fama, que és una lladre de la intimitat. No porta gairebé res de bo, perquè fins i tot els diners acostumen a estar enverinats. La fama transforma, acomoda, et fa creure realitats que no són, t’acosta a un tipus de gent que té una cara B. És una eina molt perillosa, i més en mans de nens. Genera ninos trencats. 

–Avui és un objectiu cobejat.

–Nosaltres vam viure una experiència molt intensa a una edat molt primerenca. Només hi havia una cadena potent i et veien 12 milions de persones els diumenge. Això i el fet que érem famosos entre noies de 15 anys pujadetes d’hormones... No podíem sortir de casa sense que un núvol de nenes ens xiulessin la musiqueta de la sèrie fins a arribar a l’escola.

–¿Per embogir?

–Sí. Necessites un psicòleg i un guardaespatlles, però el nostre sou no era el d’una estrella infantil dels EUA. Així que el més prudent era intentar portar una vida normal –sis mesos a l’any soc guia turístic al Regne Unit, i els altres sis, fotògraf. Tot i així, viatjant pel món, em reconeixien fins i tot els indis bribri de Costa Rica. 

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–¿Què sortiria en una fotografia de ‘Verano azul’?

–Seria el vídeo d’una muntanya russa. De vegades, avorrida; de vegades, vertiginosa. I després el protagonisme en la sèrie eclipsava qualsevol feina posterior. Pensi que 'Verano azul' es va vendre a desenes de països. Em van reconèixer fins i tot els indis bribri de Costa Rica. L’altre dia, sense anar més lluny, de la foscor del garage va sortir una senyora i em va dir: "Vostè és el de la sèrie, ¿veritat?".