Anar al contingut
Jaume Font: "Sempre he dormit a Sant Antoni"

RICARD CUGAT

Jaume Font: "Sempre he dormit a Sant Antoni"

El seu avi, el seu pare i ell mateix van tallar el bacallà al mercat

Núria Navarro

És festa major Sant Antoni. La primera del nou Mercat, l’astre que sempre ha irradiat vida comercial al barri. Al mercat hi van tallar el bacallà el seu avi, el seu pare i ell mateix. Literalment. Als 87 anys, Jaume Font és una força viva d’aquest tros de Barcelona que va passar de ser un descampat on es plantaven les forques a barri bufó on hi pasten els fons d’inversió immobiliària.

–El meu avi, Joan Font, era de Gallifa. Al no ser l’'hereu', se’n va anar a treballar amb una tieta que venia pesca salada a la plaça del Pedró, dins de la muralla. Quan el 1882 es va inaugurar Sant Antoni, va aconseguir una concessió: el lloc número 407. La va anomenar La Negrita perquè tenia com a distintiu una verge cremada que va rescatar de la Setmana Tràgica, igual que la campana.

Font i la campana rescatada de la Setmana Tràgica, al seu balcó de Tamarit. / ricard cugat

–¿És la campana que té al balcó?
–Sí. La feia sonar els dissabtes de Glòria. Segueixo... L’avi va guanyar sacs i sacs de plata, però va tenir la desgràcia que la seva dona va morir jove (el meu pare tenia 9 anys). Tenia dependentes i ajudants –ja m’entén–, i mentre els inversors compraven amb els seus diners mines de ferro i carbó, una font a Burriac... Total, que se’n va anar a fer punyetes.

–¿Ho va perdre tot?
–No va poder pagar les 70.000 pessetes de les factures del bacallà als majoristes del carrer del Rec. Un d’ells, Santiago Daurella, a qui Franco va atorgar més tard la primera concessió de Coca-Cola a Espanya, li va dir al meu pare que assumia el deute i el contractava com a dependent. Va acceptar –volia casar-se amb una carnissera del mercat–, i va rebatejar la parada com La Marina, el nom de la meva mare.

–El mercat està en els seus primers records.
–El mercat i l’escola. No em deixaven anar al carrer perquè jugaven a pilota els nens gitanos que treballaven en règim esclau a la fàbrica de vidre situada on ara està l’ambulatori.

–Encara havia de venir la guerra.
–I quan va venir, el mercat se’n va anar a fer punyetes. Es va tallar el subministrament de bacallà, que es pagava en divises. Es van haver d’espavilar. El meu pare, que va ser dels primers a pujar a l’Aneto, es va emplear com a professor d’educació física a l’Institut Escola M.B. Cossío. La meva mare comprava 20 o 30 quilos de carn a l’Hospitalet i feia estraperlo al nostre pis, en el número 50 de Manso.

–Va caure una bomba molt a prop
.–Solíem refugiar-nos al segon soterrani de la fàbrica de gel de Viladomat. Estava a les fosques i no se sentien sorolls del carrer. Un dia, al sortir, vam veure la casa de davant rebentada. Quan la cosa va empitjorar ens vam traslladar a Palau de Plegamans, a 'ca la dida', la meva àvia, venuda de petita a un ric d’un poble de Tarragona per eixugar una qüestió d’honor.

–Carai.
–Després, durant l’època de racionament, veníem lluç, que se salava a Galícia, i mussola, corbina o xerna de les Canàries. Jo als 12 anys ja m’aixecava a les 6, obria La Marina i a les 9 entrava als Escolapis. Llavors, l’ambient del mercat era molt sa.

–¿També es va casar amb una filla del mercat?
–Em vaig casar amb la cap de personal d’Hispano Olivetti, que es va convertir en bacallanera per amor. Vam treballar molt –ella a Sant Antoni i jo, al Mercat del Guinardó–, i vam comprar una botiga dins de Sant Antoni i quatre números al Mercat de Les Corts... Vaig arribar a tenir 35 empleats. Vam preparar durant 25 anys el bacallà per a La Sirena i érem proveïdors del Windsor, l’Abrevadero i el Concorde... Em vaig jubilar el 2008.

  

–Avui és una força viva del barri. Fins i tot un benefactor.
–Quan surto a passejar em saluden no menys de 20. Però m’atorguen més mèrit del que tinc. Només vaig animar els venedors a donar vianda a la xarxa 'De veí a veí', que ajuda veïns amb dificultats.

–¿Li agrada ara el mercat?
–Ha quedat molt bonic, però pateixo.

–¿Pels turistes? ¿Pels especuladors?
–Perquè els temps del mercat no són els d’ara. ¿20 minuts a cada parada? Tothom té molta pressa.