Ana María Lajusticia: «Hem d'imitar Shakira»

A Ana María Lajusticia, la deficient alimentació de la postguerra li va passar aviat una factura molt cara: diabetis, artrosi i furóncols a la cara. Llicenciada en Químiques, va caure a les seves mans un llibret, ‘Virtudes curativas del magnesio’ (1958), del jesuïta Ignacio Puig, i va decidir experimentar a les seves carns. Li van marxar, diu. Després va publicar el ‘best seller’ ‘El magnesio, clave para la salud’ (1977), i es va fer famosa. Continua activa, als 94 anys, i fins i tot protagonitza un tendre espot publicitari que s’emet en ‘prime time’.

 

 

–Providencial la lectura d’aquell llibret, ¿no?

–el pare Puig va fer que visqués millor, que sabés el perquè i ho pogués comunicar amb una base científica.

–Assegura que la mala alimentació va causar el seu infortuni, però era una noia de bé de Bilbao.–

El meu pare era un enginyer que sabia de ciments: va fer 15 quilòmetres de la portada d’aigües a Bilbao i el pantà d’Ordunte. Però la República va matar tres enginyers –un, el pare de Marcelino Oreja, veí nostre–; ens vam mudar a les Canàries i ell va morir el 1937 (jo tenia 13 anys). La meva mare no va cobrar viduïtat i les filles vam ser internes a l’Escola d’Orfes d’Hisenda de Madrid. Menjàvem naps cuits com els que donen al bestiar sobre estovalles de fil.

–Tot i així, va estudiar una

carrera.–Becada. I a l’acabar Químiques, un col·lega alemany del meu pare em va col·locar en una empresa minera. El 1948 em va sortir feina a Osor (Girona), on vaig conèixer el meu marit. A mesura que anava tenint fills –6–, els furóncols empitjoraven. Als trenta i tants, tenia el rostre ple i cap metge em donava solució. Em van cremar la cara amb rajos ultraviolats i res. Així que vaig començar a prendre magnesi i, al cap d’un mes i mig, van desaparèixer. Vaig notar, a més, que no estava tan cansada, no tenia rampes i els ulls no em ballaven. I als 52 anys havia millorat de l’artrosi i em vaig treure una cotilla que portava des dels 33.

–¿D’on treia el magnesi?–El

comprava en una botiga de productes químics i en una drogueria, on el venien per als animals.

–¡Que atrevida!

–Vaig comprar dues ‘bíblies’ de bioquímica –el Carson i el Lehninger– i no va ser fins a l’edició del 74 quan van incloure que el magnesi intervenia en la relaxació muscular. Jo he estudiat el seu paper a l’organisme al llarg de 44 anys.

–Vostè ferma, malgrat ploure-li ‘foc amic’

.–Sí. Un metge molt famós va dir que jo era una “indocumentada” i una “irresponsable”, i els seus col·legues es van posar de part seva. Però jo havia millorat, la gent que tractava, també, i vaig pensar: “El temps em donarà la raó”. Durant 15 anys vaig estudiar bioquímica com si m’hi anés la vida. Ara se sap que les persones que tenen els antígens leucocitaris humans (HLA) Bw35 tenen dèficit de magnesi.

–Els opositors no han desaparegut.

–Les multinacionals farmacèutiques manen més que els governs, i el magnesi és massa barat per resoldre problemes que es creïn insolubles, com l’artrosi. Però laboratoris com Roche, Esteve i Ferrer em ‘copien’.

–Les afliccions intel·lectuals se li van ajuntar amb les personals.

–Em vaig separar de comú acord i em vaig instal·lar a Barcelona amb els nens i María, la noia que teníem al poble. Gràcies a uns diners que ella em va deixar, vaig muntar una herboristeria, vaig escriure llibres que es van vendre molt bé i vaig buscar la manera de fabricar el magnesi.

–Segura estava. Va posar la seva cara a les

caixes.–¡No per egocèntrica! Vaig recordar que María es va curar d’uns talls als peus amb les herbes del Abate Hamon, que tenien la seva cara estampada a la caixa. Com els metges em portaven la contrària, vaig decidir: “Faré com ell”.

–¿Quantes tauletes aconsella prendre?

–Soles no serveixen. Cal prendre-les juntament amb proteïnes i aliments rics en vitamina C als tres àpats principals. ¿Per què? Perquè els aminoàcids que tenim en la digestió de les proteïnes només són cinc hores a la sang. 

–¿Què menja,

vostè?–Esmorzo un ou, 50 grams de pernil york, mig vas de suc de taronja, pa integral i la llet o el te. A mig matí, unes avellanes. Per menjar, per exemple, vedella guisada o amb pebrots verds fregits o bolets. I en el sopar sempre peix, fresc, congelat o en llauna.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–¿Aquest és el seu secret de la longevitat?

–El secret és que com menys pensis en el que et fa mal, molesta o no pots resoldre, millor. Després hi ha l’alimentació, no beure ni fumar, i fer un ballet. Hem d’imitar Shakira; amb el seu moviment arriba la sang a la cintura i a la columna.