Carles Vallejo: «La democràcia va ser molt generosa amb els torturadors"

Una moneda a l’aire va decidir que Juan José Vallejo s’exiliés a Barcelona. Era venedor de sabates, però el seu esperit crític va fer que fundés, a partir de les milícies, el Cinquè Regiment de l’Exèrcit Popular de la Segona República, del qual va acabar sent tinent. Va fundar també les Joventuts Comunistes i va presidir el Reial Madrid Futbol Club i la Unió Cultural Esportiva Obrera. Va ajudar a organitzar l’Olimpíada Popular a Barcelona que no va arribar a celebrar-se pel cop d’Estat del juliol del 36. La seva implicació ferma en el terreny polític i en l’esportiu el va portar a la presó i a camps de treball forçat. Però a través de l’organització de militants en els mateixos centres de reclusió va poder escapar a aquest exili interior que el portaria a viure amb certa clandestinitat per un temps.

–Aquest era el seu pare. ¿Quina és la seva lectura avui del que creu que movia la seva opció política?

–El seu propòsit era anar a la recerca de la gent per treure-la del lleure de les tavernes de l’època. Implicar-los en política i en els assumptes socials era una manera d’activar la gent jove en activitats que contribuïen, a més, en el seu creixement personal.

–¿Quins valors del seu pare rescataria avui?

–L’empatia. Ell no era gens sectari i era molt dialogant, però sobretot sempre mirava de posar-se al lloc de l’altre. Així s’esborren els  prejudicis, una cosa que en els últims temps que vivim seria important aplicar. Perquè la raó no es té mai al cent per cent, sempre és compartida.

–Vostè va prendre el seu relleu de l’empenta social.

–Em vaig començar a implicar en els únics ambients tolerats en el franquisme, mogudes de joves, en el meu cas en un esplai vinculat a la parròquia, escoltes al nostre barri. El Poblenou era el barri dels perdedors de la guerra, anarquistes, republicans, comunistes, represaliats. El meu pare  en ple franquisme al barri l’anomenaven el comunista. I jo, a l’Escola d’Enginyers Tècnics on vaig estudiar, vaig estar en el sindicat democràtic d’estudiants. Intentàvem crear consciència col·lectivament.

–I va entrar a la Seat.

–Sí, vaig entrar com a traductor perquè havia estudiat a l’Escola Italiana perquè els meus pares no van voler portar-nos a l’escola franquista. I com que la propietària de Seat era Fiat, tota la correspondència tècnica venia d’Itàlia. Vaig ser a la Seat del 1969 al 2015. Al cap d’un any d’entrar, el desembre del 70, un matí al sortir de casa per anar a treballar em van arrestar. Vaig estar 20 dies a la comissaria de Via Laietana. Vaig patir tortures que humiliaven i desfeien humanament per treure’t informació. Quan em van portar a la Model vaig sentir alliberament.

–¿S’han atès les seqüeles psicològiques de tortures i empresonaments?

–A Espanya no. En països com Suècia i Noruega, a qui va arribar demanant asil polític de Xile, l’Argentina o Espanya, a més de documentació, es va facilitar assistència psicològica. Aquí és una assignatura pendent, pels que van quedar pel camí i molts altres que encara avui no volen parlar. És una cosa per la qual des de les associacions de la memòria històrica hem de continuar lluitant. Per això és necessari també retirar tot reconeixement, plaques, monuments als torturadors. La democràcia va ser molt generosa amb ells i caldria posar cadascú al seu lloc.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–¿Com?

–Eliminant del nomenclàtor tota resta de franquisme, com les plaques de les vivendes de protecció oficial amb el jou i la fletxa. A Catalunya s’ha avançat, però encara queda molt a fer a molts pobles i ciutats. Del Valle de los Caídos caldria treure també les restes de Primo de Rivera, a més de les de Franco, anul·lar tots els consells de guerra, incloent els del tribunal d’ordre públic com el que va recaure sobre mi, i restituir l’honor de les víctimes de les quals hem de promoure un cens i acompanyar-les, també psicològicament.