Anar al contingut

Gent corrent

Maxime Solera: "A la plaça tinc més por dels aficionats que del toro"

Del tennis es va passar al toreig. Fa dos anys que és 'novillero'. La feina la fa fora de Catalunya.

Óscar Hernández

Maxime Solera: "A la plaça tinc més por dels aficionats que del toro"

RICARD CUGAT

El toreig i el tennis poden semblar dues activitats molt diferents. Pocs defensarien la primera com un esport. Però Maxime Solera (Marsella, 1993) hi ha trobat la relació. Aquest extennista gairebé professional es va llançar al món del toreig. Fa dos anys que és ‘novillero’. En total, 21 corrides. Cap a Catalunya, és clar. Aquí hi viu i s’entrena. 

–De la raqueta a la crossa. –
Vaig estudiar per ser professor de tennis. M’agraden les dues coses, i el tennis el puc recuperar més endavant. Prefereixo dedicar-me només als toros per fer una cosa bé.

–¿Quina relació hi ha entre el tennis i el toreig
? –La relació és sobretot mental, psicològica. Tant el toreig com el tennis són molt difícils. En totes dues estàs sempre sol, tot i que tinguis un equip al voltant. També coincideixen en l’aspecte tècnic i de biomecànica. Tots dos són de braç, canell i colze.

–Però vostè ha acabat a la plaça de toros
. –El meu pare era ‘novillero’. A casa sempre he vist vídeos i cartells. Vaig anar a l’escola taurina d’Arlés. Vaig començar amb vaques i vedells.

–¿Té por?
–És clar. Tinc dos tipus de por. Una és la que tens davant del toro. Però la més gran, almenys per a mi, és la de la responsabilitat que tens amb el públic, amb l’afició. No vols decebre’ls. I quan estàs davant del toro sents l’adrenalina, una reacció química. S’accelera el cor, millora la vista, penses més ràpid. S’ha de viure. La nit anterior a la corrida i quan comences a vestir-te amb el vestit de torero ja notes que puja la por. Però en aquesta vida cal tenir emocions.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

–¿És certa la fama sexi del torero?
–A la plaça ets el centre d’atenció, però elles venen a veure’t pel que fas, no pel que ets. Els atreu el nostre tipus de vida, que és molt diferent. I agrada el vestit que brilla. Però jo tinc nòvia des de fa temps.

–¿Com porta ella el risc?
–La meva nòvia m’estima per damunt de tot accepta que faci el que m’agrada. Sap que prefereixo morir per una cosa que és la meva passió. Passa por quan em veu torejar, però sempre que pot ve a les places, perquè prefereix ser allà abans que li ho expliquin. La meva mare ho porta pitjor. És molt diferent. Però no s’han de deixar de fer coses pels altres.

–Sorprèn que sent francès visqui a Santa Coloma i s’entreni a Cerdanyola.
–Aquí hi ha bons toreros, banderillers, picadors i apoderats. Sempre s’havia torejat a Barcelona. Prefereixo entrenar-me aquí. Durant la temporada, toreig al sud de França i a la resta d’Espanya. I d’aquí a poques setmanes me’n vaig de gira a Mèxic.

–A Catalunya el toreig ja no és popular.
–A mi m’agradaria que la gent anés a la plaça abans de criticar-ho. Allà s’hi viuen moltes emocions. És tot un art. Cal veure el que mou el toro. I entre el públic no hi ha violència com a vegades en el futbol. Molta gent no sap que només el 8% dels toros que es crien van a la plaça. Tampoc que antigament es torejava en un poble quan feia falta carn, i es repartia entre els veïns. I la recaptació era per a caritat.

–Però el patiment de l’animal...
–Imagini els animals que moren per donar menjar en un bar o restaurant. Segur que mengem molta més carn de la que necessitem. La gent no veu aquestes coses.

–¿I el picador? ¿I les banderilles?
–El toro també té adrenalina. A la plaça, com a la devesa, no fuig del picador, sinó que sempre torna. Altres animals no ho fan. El toro t’ho dona tot, però també t’ho pot treure.

–No crec que els joves ho vegin igual.
–Doncs cada vegada en veig més a les places. Al final són emocions. I ens agraden a tots.