Eduard Verdaguer «Embolicat amb cel·lofana, el pa és un bon regal»

Un mal dia ho canvia tot. De sobte, sense cap avís previ. Amb tota la seva cruesa. Així és la vida. A Eduard Verdaguer Aguilà (Barcelona, 1954) li va passar el 2007. Va ser una tragèdia. Després es va dedicar a la seva passió, el pa, que va germinar en el dolor i que ara serveix per mantenir i superar el record.

Un accident de moto.

Va ser el 2007. Havia dinat amb el meu fill Ernest, de 20 anys. A la tarda estava fent unes fotos i em van trucar de l’Hospital Clínic per dir-me que el meu fill havia tingut un accident de moto a la Rambla de Catalunya. Un cotxe el va colpejar per darrere i va sortir disparat. Va xocar contra un autobús. Vaig anar corrent a l’hospital, però ja tenia el pressentiment. Quan vaig arribar, era mort. 

Mare meva.

Em van rebre amb una fredor increïble. Em van pujar en un ascensor. Jo preguntava com estava, però ningú contestava. I allà em vaig trobar la meva dona i el meu altre fill, de 26 anys. I l’Ernest estava mort, cobert amb un llençol. Quan ja de nit vam sortir i vam agafar un taxi per tornar a casa, ens vam abraçar tots tres. Per primera vegada, l’Ernest no estava amb nosaltres.

Dur.

El pitjor va ser que a l’hospital ningú em va dir res. Ni una paraula de consol. Ni de suport. Tots molt freds.

Però s’ha de continuar endavant.

En aquells moments et replanteges moltes coses. Valores el present i el futur. Vaig pensar que havia de fer alguna cosa que m’omplís i canviar la meva rutina. Tenia una agència de comunicació, però volia fer alguna cosa per honrar el meu fill. Soc fill de forner i vaig pensar a crear una entitat que premiés els forns de pa tradicionals artesans. Així va néixer Panàtics, fanàtics del pa. I també la fundació Ernest Verdaguer, el nom del meu fill, que estem a punt de legalitzar i que és l’obra social de la nostra entitat.

¿Com es fa obra social amb el pa?

Col·laborem amb entitats que cobreixen necessitats socials facilitant-los els nostres productes: pa, llet, oli... Mai diners. Ho fem per exemple amb la Fundació Pare Manel. També facilitem el berenar en actes públics d’aquestes entitats.

¿No reparteixen el pa o les pastes que sobren cada dia al tancar les fleques?

Si algú organitzés la recollida amb vehicles, seria un èxit absolut i tots els forners col·laborarien. Tot i que molts ja entreguen els seus productes a títol personal a entitats benèfiques, si els passen a recollir.

També fomenten el consum de pa.

Des de Panàtics organitzem xerrades sobre el pa. També hem creat rutes del bon pa a Barcelona, Madrid i València. I donem premis al millor pa, com ara La Llesca d’Or i La Miga d’Or. Molta gent no sap què són la massa mare o la llarga fermentació, ni que aquests pans són més saludables que els de producció industrial.

El pa de tota la vida.

Ara és millor que el d’abans. Les farines són millors. I la tècnica. I es nota. Quan tastes un bon pa, és com una droga, t’enganxa.

Recomani el millor.

Per mi, el de pagès, però en peces grans, d’un o dos quilos. Jo el tallo a casa fent llesques molt gruixudes. El menjo amb oli i sal, o amb tomàquet, o una mica torrat amb all i oli. Pot aguantar tres dies sense congelar si el mantens en una bossa de cotó, com les bosses del pa d’abans, mai de plàstic.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Més suggeriments.

Quan em conviden a menjar a casa d’algú, jo no porto vi. Porto un bon pa. I la gent ho agraeix. I si l’emboliques amb cel·lofana i li poses un llaç, molt millor.  És un bon regal.