Jaume Jané i Grau: "L'escola em va ensenyar a actuar amb el cor"

En el procés de pensar l’escola del segle XXI es parla molt d’avaluacions acadèmiques tipus informe PISA i de models educatius com el finlandès, però menys vegades es recorre a referents històrics propis. Jaume Jané Grau (Barcelona, 1927) és un dels pocs testimonis vius d’una experiència pedagògica excepcional que van protagonitzar les 11 escoles del Patronat Escolar de Barcelona durant la Segona República.

–Vostè va trucar a EL PERIÓDICO al llegir una contraportada sobre el paper dels quàquers a Barcelona durant la guerra civil.

–El que vaig veure escrit era exactament el que jo havia viscut. Anàvem a l’escola sense esmorzar i allà ens donaven cada dia un got de llet i un tros de pa que tenia molt bon gust. Fins que vaig llegir l’entrevista no vaig saber que menjàvem gràcies als quàquers.

–Van alimentar tota una generació d’escolars durant l’hivern del 1938.

–El meu germà i jo ens vam guardar el pa dos dies per donar-los-el diumenge als nostres pares. Suposo que va ser una forma de demostrar-los el nostre amor i ells ho van agrair amb llàgrimes perquè ens faltava de tot.

–Vostè va estudiar al Grup Escolar Lluís Vives de Sants, que es va inaugurar el 1931.

–Ara es diu Col·legi d’Educació Infantil i Primària Lluís Vives. La meva vida està marcada per aquella escola, allà em van ensenyar a pensar i a actuar amb el cor. Potser això mateix era el que guiava els quàquers.

–Tot aquest temps ha guardat com un tresor un document escolar de l’època.

–Es tracta del primer número (i l’últim) de la revista Vives, que va sortir de la impremta escolar el maig del 1936. El contingut reflecteix les successives etapes educatives a través d’escrits i dibuixos dels alumnes.

–Veig que vostè firma un breu escrit.

–Van ser les meves primeres i úniques declaracions [Riu]. També hi ha fotografies del corral, de l’hort i de totes les classes que fèiem experimentant a l’aire lliure. 

–Aprendre així és emocionant.

–Jo no volia perdre’m ni un dia d’escola. A l’arribar l’estiu, ens emportàvem els testos de flors a casa per cuidar-les.

–Són detalls molt reveladors.

–És una bona filosofia de vida, ¿oi? : la cura dels éssers vius i el màxim respecte a les persones.

–La igualtat era un altre pilar de l’escola.

–Nens i nenes compartíem serveis. Ens van ensenyar a aixecar la tapa del vàter i a deixar-ho tot després com estava, i al pati havíem de deixar jugar a bàsquet les nenes que ho volguessin. Tots fèiem de tot, des de cuina fins a ballet, i vèiem pel·lícules com El cuirassat Potemkin. 

–Eren molt avançats. 

–Des de pàrvuls fins als cursos superiors, ens formàvem en totes les disciplines artístiques possibles: dibuix, pintura, ceràmica, música... 

–Matèries que formen la sensibilitat i que ara estan poc valorades.

–Les classes eren gairebé totes en català i no hi havia lloc per a la religió ni la propaganda. En plena guerra, mai ens van parlar d’enemics ni van fomentar l’odi. 

–Aquells professors van ser executats o forçats a l’exili.

–Eren persones excepcionals, però quan vam tornar a l’escola després de la guerra ja no hi eren. En lloc seu, hi havia una creu i un retrat de Franco.

–Quant de temps perdut, senyor Jané.

–Vull regalar-li la revista, així podrà llegir-la assossegadament i comprendre l’abast d’aquell model d’ensenyament.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–Però...

–Sisplau, és un regal. És la primera vegada que algú m’escolta parlar d’això.