"'Si vols parlar, fes-ho en xerpa', deia la meva mare"

Una estàtua de Buda presideix la lluminosa llar de Pemba Chhoti Sherpa a Taradell

(Osona). Originària d'un municipi rural del país de l'Himàlaia, pertany al poble xerpa però ella no ha pujat mai muntanyes. El seu fort és cantar i per assajar sol acompanyar-se amb una antiga harmònica nepalesa [a la foto]. És la protagonista del documental La Pemba torna a Goli, que es projecta dissabte, dia 6, a les 20.00 hores als Cinemes Girona de Barcelona.

-Els xerpes són coneguts sobretot per ser guies d'alta muntanya. 

-No tots els que es dediquen a la muntanya són xerpes ni tots els xerpes pugen muntanyes. Tinc un germà que és guia de trekking i un altre que té una agència de viatges de muntanya, però a mi no m'ha interessat mai. Jo sempre vaig voler ser cantant.

-I ho va aconseguir. 

-Els meus pares es van traslladar a Katmandú perquè pogués seguir estudiant. Allà vaig fer música, a més d'anglès i economia. Érem només dos xerpes entre 2.500 alumnes. He tret sis discos de folklore nepalès i cançons en llengua xerpa. Molt poca gent parla xerpa. Als pobles no hi ha escoles, ni centres sanitaris. La gent ha d'emigrar i oblida la seva cultura. Jo vull contribuir que no es perdi.

-¿En quina llengua parlava amb els pares?

-La meva mare sempre va ser molt estricta: «Si vols parlar, fes-ho en xerpa; si no, calladeta», em deia. De petita pensava que era una pesada, però ara l'hi agraeixo. També estic orgullosa d'haver-me criat en una cultura on hi ha bastanta igualtat entre homes i dones. Nosaltres tenim l'última paraula a l'hora de prendre decisions i això ens fa fortes.

-Va arribar a Catalunya l'octubre del 2006, després de 10 anys de guerra civil al Nepal.

-No tenia gens de ganes d'anar a l'estranger, però el país estava destrossat, i la gent, desesperada. No hi veia futur i vaig venir a Taradell, on coneixia una noia.

-¿Quina va ser la seva primera feina?

-Em van agafar de rentaplats en un restaurant. A casa meva, a Katmandú, tenia una noia que cuinava i netejava i jo no havia fet servir mai un rentavaixella. Quan el vaig posar en marxa va començar a sortir espuma per tot arreu [riu]. La propietària era encantadora i l'endemà em va posar a servir taules. Ara estic en un altre restaurant.

-¿Quant de temps feia que no tornava a Goli, el poble on va néixer?

-Vint anys. Per arribar a Goli s'ha de viatjar un dia en autobús des de Katmandú i caminar tres dies. Per això quan Josep [Josep Pérez, director i productor, amb TV-3, de La Pemba torna a Goli] em va proposar fer un documental de seguida li vaig dir que sí.

-¿Com va trobar casa seva?

-Només hi queden un munt de pedres. Tot va quedar destruït pel terratrèmol del 2015 i la reconstrucció és molt lenta. Els veïns, inclosa la meva cunyada, viuen en cabanyes i jo dormia en una tenda.

-Una de les seves cançons en xerpa parla de la nostàlgia de l'emigrant. ¿Com ho viu?

-Vaig trobar la gent del meu poble tranquil·la, malgrat tot, i jo fa 10 anys que estic aquí lluitant però he guanyat molt poc. M'he perdut moltes coses. No he pogut estar amb la meva mare i vaig deixar el meu fill amb 5 anys i no el vaig poder portar fins que va complir els 9. També he perdut en l'aspecte musical, perquè al Nepal ara podria viure de la música. Per un altre costat, he conegut món i persones encantadores.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

-Els xerpes són budistes. ¿Pot seguir practicant-lo amb normalitat aquí?

-La casa xerpa té una habitació per resar però aquí no és possible. De totes maneres, el que el budisme ensenya és a tenir bon cor, a no pensar malament ni fer mal a ningú i per a això no fa falta res.