Humor sense paraules 2.0

S'obre el teló. Sobre l'escenari del Poliorama, Paco Mir, Joan Gràcia i Carles Sans pregunten on han de seure. Ells, al centre. A un costat i a l'altre, entre bromes i una xerrada distesa, es col·loquen els convidats, cinc amants del teatre, cinc fans del Tricicle: Núria Ollé, Iu Ruiz, Mercè Peiró, Ricardo Garcés i Laura Cugat. Comença la funció. I de sobte, es fa el silenci. És l'efecte Tricicle: sobren les paraules.

Ricardo Garcés, pensionista de 48 anys de l'Hospitalet de Llobregat, el coneix bé. «Em vaig enamorar d'ells  la primera vegada que els vaig veure, a Manicomic, a principis dels 80. Vaig anar amb el col·legi al teatre. Ningú sabia qui o què era el Tricicle. Recordo que allò era un galliner, nens de 14 anys en ebullició, i de sobte, un home va aparèixer a l'escenari amb un patinet. Ningú entenia què passava però tots vam callar i ens vam quedar bocabadats». És només una anècdota, una entre les de milers de fans per explicar l'èxit d'un Tricicle que pedala sense parar des de fa 36 anys. El Ricardo no s'ha perdut ni un dels seus espectacles, en directe i en DVD, confessa: Manicomic (1982), Exit (1984), Slastic (1986), Terrific (1992), Entretres (1996), Sit (2002), Garrick (2007), la recopilació de gags Tricicle 20 (1999) i, és clar, Bits.

«Els que heu vist Bits, heu de tornar-la a veure perquè sembla una altra»,els anima a l'uníson un Tricicle que després d'una llarga gira que suma 380.000 espectadors i 600 funcions torna al Poliorama (del 6 de novembre al 31 de gener) amb la promesa d'una versió revisada del seu últim espectacle, amb noves Apps -llegiu-hi esquetxos, en llenguatge analògic-del seu particular retrat en clau d'humor de la societat de la informació. Una creació sobre tecnologia però construïda amb el llenguatge tradicional de l'humor sense paraules.

Digitals molt analògics

«Nosaltres no som supertecnològics», confessa Paco Mir. ¿Aleshores, per què un espectacle amb internet, les xarxes socials i el món digital com a teló de fons? «Perquè és un calaix en què caben moltes coses, que enllaça amb la quotidianitat i ens anava bé com a fil conductor, però també perquè és un missatge: vist que la gent es queda a casa amb les noves tecnologies, parlem-ne, a veure si així vénen al teatre»,justifica Joan Gràcia.

Mercè Peiró, administrativa de 54 anys i de Santpedor, agafa al vol aquesta reivindicació. Ella, com el Ricardo, segueix el trio català des que va començar a rodar el 1979, però dóna fe que els seus espectacles conserven l'essència i la forma, el seu segell d'identitat. Ha plogut molt des d'aleshores en la comunicació, diu, només s'ha de veure com han evolucionat els mitjans (premsa, ràdio i tele) i el paper de les xarxes socials. «¿Ha afectat tot això la manera de fer promoció i difusió dels vostres espectacles?», pregunta. «Abans depenies de la crítica dels diaris; ara, la crítica està a les xarxes socials, en un tuit d'algú conegut o en el comentari dels bloguers. La crítica s'ha diluït precisament perquè s'ha globalitzat», explica Carles Sans. «Potser les xarxes socials us portarien públic jove», insisteix la Mercè.

També Iu Ruiz, llicenciat en Psicologia, de 27 anys i establert a Barcelona, identifica un altre filó per explotar. «Pel tipus d'espectacle ¿per què no heu provat a fer-vos youtubers? Seria ideal, sobretot, per enganxar la gent jove»,suggereix. Però als tres membres de Tricicle els falta temps i ganes per explorar aquest territori.

Retalls de vida

El públic, per una vegada sobre l'escenari, està entregat. «A Bits recupereu gags i personatges dels primers espectacles. Em sembla fascinant que no quedin desfasats», apunta Laura Cugat, de 19 anys i estudiant de Periodisme i Humanitats a Barcelona. ¿Desfasats? «Els nostres gags són retalls de la vida quotidiana que portem al nostre món i amb els quals fem humor. Interpretem coses que li passen a l'ésser humà d'avui i de sempre, a Barcelona i a Pequín», diu Gràcia.

Núria Ollé (25 anys, de Sabadell, treballa al departament de Comunicació d'una empresa de bellesa) assenteix. Fa teatre amateur i confessa haver patit en carn pròpia la dificultat de posar en escena qualsevol gag de Tricicle. «El més complicat no és imitar les vostres expressions i gestos, sinó transmetre al públic el que sentiu i com ho sentiu», explica. Evidentment, les coses no són el que semblen. «Fem un tipus de teatre que sembla fàcil però que no ho és. No fem gimnàstica gestual, t'has de creure el que estàs fent i sentir-ho», apunta Mir.

I és que en aquesta societat de la informació en què s'imposa viure connectats i on tot queda vell d'un dia per l'altre, ells han demostrat que es pot sobreviure i amb èxit a aquesta voràgine, explotant el costat més humà i l'espontaneïtat. «Els nens són espontanis i no hem deixat de pensar com nens», explica Gràcia entre rialles dels assistents.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Una altra cosa és la supervivència del teatre en general, donat el seu precari estat de salut. Aquí les rialles es dilueixen, les bromes s'esvaeixen i el gest de Tricicle, per primera i única vegada en tota aquesta trobada, s'endureix. «Hi ha tres tipus de teatre: el teatre públic en què uns quants gasten uns diners que no són seus i no es preocupen de si tenen o no assistència; un teatre alternatiu en què els que actuen ho fan per amor a l'art perquè no guanyen diners, i un teatre comercial de gent que vol viure d'això, ajudats o no per subvencions i castrats totalment pel 21% d'IVA cultural. Les sales mitjanes tenen problemes per sobreviure. I si això no s'arregla, en dos anys s'acaba», resumeix Mir.  «¿I  quina és la solució?»,pregunta la Laura. «Abaixar l'IVA i equilibrar l'àmbit públic i el privat. I no em refereixo a subvencions, és més una qüestió de competència deslleial en programació i preus», conclou Gràcia.

La Núria és fan de l'esquetx del pastor de l'espectacle Sit; la Mercè es rendeix a la tendresa de personatges com Dafne, Mildred i Estela, d'Exit; el Ricardo no oblidarà mai el patinet sortint de darrere del teló a Manicomic; l'Iu i la Laura segueixen rient amb l'esquetx del tennis de Slastic; i en la memòria de tots hi ha el Soy un truhán, soy un señor amb què es van donar a conèixer a Un, Dos, Tres de TVE. Però, i el Tricicle, ¿amb quin es queda? «Amb les coses senzilles, curtes i efectives, mínim esforç i màxim rendiment, com el gag del càsting que fem al final de Bits», diu Gràcia. Sense paraules.