Sobirania... alimentària

Si algú toca de peus a terra, són els pagesos. I ells coneixen bé el seu ofici. Així que quan, després de fer una verda passejada pels exuberants camps de blat de moro que envolten Almacelles, s'asseuen a una taula del restaurant Pateco Julio Giribet (68 anys, horticultor, enginyer tècnic agrícola i investigador i productor de llavors de meló), que juga a casa, i Jordi Juanola (36 anys, ramader oví i agricultor), vingut des de Rocabruna, al Pirineu gironí, per parlar de política, la conversa sobre les plebiscitàries i la independència acaba portant a la gestió del territori i a la sobirania, sí, però l'alimentària. «És la més important. Ens afecta a tots, i ens hi va la salut i la vida», sosté el Julio.

El Jordi es declara partidari de la independència, «però sobretot per una qüestió sentimental». A la seva identitat no ha hagut de donarli gaires voltes, explica: «Sóc català i n'exerceixo, i Espanya ha demostrat que és incapaç d'entendre la seva diversitat». Però una vegada dit això, exposa amb detalls la seva decepció i el seu escepticisme, perquè no creu que ni aquestes eleccions ni la independència puguin suposar canvis en la política agrària. «La Generalitat ja té ara competències molt àmplies. Però la seva política, sobretot a les zones de muntanya, és erràtica, penalitza l'explotació petita i mitjana, familiar, i no està donant cap resultat». Bé, sí, el resultat és la despoblació: als pagesos de muntanya no els surten els comptes i els seus fills ja no volen saber res del camp.

UNA BOMBA / Això passa perquè «aquest país no té consciència que la política agrària i ramadera a la muntanya té un impacte en el territori. Podem filosofar molt, però la gestió del territori no la fan ni les vaques, ni les ovelles, ni els cabirols. Com ha passat tota la vida, la fem els pagesos. Llaurant, esbrossant i controlant el sotabosc», alerta el Jordi. I el Pirineu s'ha convertit «en un matoll descomunal, des del cap de Creus fins a la Maladeta». Una bomba incendiària.

I és que parlar de construcció nacional sense parlar de la gestió del territori no té cap sentit per al Jordi: «Independència, sí, d'acord. Però ¿què fem amb el Pirineu? Hi ha moltes coses que es donen per fetes a tot arreu però que al Pirineu encara no tenim: cobertura de telefonia mòbil, xarxes viàries decents, accés a l'aigua potable... ¿Alguna proposta per resoldre tot això?».

SA I SABORÓS / De tornada al pla, el Julio coincideix a dir que no creu que el 27-S canviï res. En el seu cas, perquè veu l'agricultura «en mans de la globalització i les multinacionals». La seva aposta és per «recuperar la possibilitat de cultivar i alimentar-nos nosaltres mateixos, amb productes sans, frescos, saborosos i de proximitat, sense química ni transgènics». ¿Com es pot aconseguir això? «Amb explotacions petites però eficients, que donin un producte diferenciat, de qualitat. Amb laboratoris que certifiquin aquesta qualitat i amb una comercialització adequada».

Sembla més fàcil de dir que de fer. Però el Julio s'explica amb un entusiasme contagiós: «En horticultura tenim autèntiques meravelles, fruit de la selecció natural dels nostres pagesos durant generacions. Varietats tradicionals de tomàquet, per exemple, que superen de llarg les innovacions de les multinacionals. Es tracta de tornar a fer l'agricultura que feien els nostres pares». I està convençut que hi ha mercat, que igual que ell molta gent vol tenir una alimentació sana i està disposada a pagar més per ella: «Jo no poso preu a la meva salut».

Bé, l'entusiasme és contagiós només fins a un cert punt: «Això al Pirineu ja ho estem fent, ja hem apostat per la producció ecològica, però després no la podem comercialitzar perquè ningú hi creu. La distribució només busca preus baixos i comoditat», replica el Jordi.

¿S'ha parlat de política? Sí, és clar, política ho és tot, influeix en tot, en la vida de tots, de formes molt més diverses i complexes del que solem percebre. La política modela les realitats, fins i tot les dels que no ho creuen així, les dels que quan parlen de les seves vides pensen que no parlen de política.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

LES XIRUQUES / I a la inversa, darrere de qualsevol debat polític, per bizantí que pugui semblar, sempre hi ha conseqüències en la vida de la gent. Així, la permanència o no de Catalunya a la Unió Europea, vista des del camp, agafa una dimensió molt concreta: el seu possible efecte sobre les exportacions i, sobretot, en les ajudes de la Política Agrària Comuna (PAC), que aquest any poden suposar uns 330 milions d'euros per als pagesos catalans: «Ens diuen que no ens hem de preocupar de res, però la veritat és que més m'estimaria que això ens ho digués algú de la Comissió Europea», diu el Jordi amb un somriure de circumstàncies.

Així doncs, i passi el que passi el 27-S, el que el Julio li demana al Govern que sorgeixi de les urnes és «que cuidi l'alimentació dels seus ciutadans». I el que el Jordi li reclama no és una altra cosa que «posar-se les xiruques i recórrer el territori, que visitin el Pirineu i, a més de parlar amb els hotelers i els gerents de pistes d'esquí, que parlin amb els pagesos». Que toquin també de peus a la terra.