Deixin en pau el botiguer

El petit comerç ho està aconseguint. Sí, després de sis anys de penúries, ha revertit la seva tendència i, segons l'informe anual de la Confederació del Comerç de Catalunya presentat el juliol passat, va registrar un augment en les vendes (2,2%) i en l'ocupació (0,9%). Però no ha sigut ni molt menys un camí de roses. S'ha aprimat pel camí (885 empreses i 759 locals comercials van tancar el 2014) i ha hagut de lluitar per subsistir, per molt que els governs de CiU (i anteriorment del tripartit) presumissin de desenvolupaments legals per afavorir el sector. «Molt t'estimo, gosset, però pa, poquet», afirma Guillermo Moyano, 50 anys, propietari d'una rellotgeria joieria a Esplugues des de fa 25 anys.

I és que, segons els comerciants, les bones xifres no indiquen la situació sobre el terreny. «Tinc un comerç que dóna menjar a nou famílies, obrim 363 dies de l'any de 9.00 a 23.00 hores. ¿Pagar? El que vulguis i més, i tot són problemes, paperassa, sancions…», protesta Àlex de Luis, 44 anys, propietari d'un comerç d'alimentació des de fa tres anys a Barcelona. «¿Per què no fan alguna cosa per agilitzar les coses fiscalment i deixen d'ofegar-nos amb normatives?», pregunta David Moyano, 41 anys, antiquari de Barcelona. Tres petits comerciants, tres especialitats. Tres punts de vista sobre el 27-S que parlen de política, però sobretot de com aquesta afecta el seu sector.

IL·LUSIÓ I DUBTES / Per l'Àlex, l'únic que es declara independentista, entre la seva clientela es palpa «la il·lusió i les ganes de canvi». Al David, que com ell veu en aquestes eleccions unes plebiscitàries, la possibilitat d'un sí a la independència el fa patir per la fragilitat del seu sector, el de les antiguitats («el 80% dels meus clients són estrangers; si un país els genera el més mínim dubte, hi deixen de comprar»). «Desenganyem-nos, no són plebiscitàries, i és per això que tot seguirà igual», diu en canvi Guillermo.

«A nivell comercial, la independència és un suïcidi, és tancar Catalunya al món. La independència no depèn només del poble català, ni de l'espanyol, sinó de l'entorn europeu i del reconeixement del nou Estat. I la meva experiència en exportació amb el meu negoci m'ha ensenyat què suposa exportar fora de la Unió Europea: aranzels, duanes… », adverteix David. Un argument que no convenç l'Àlex perquè, diu, si el procés es fa com s'ha de fer, Europa recolzarà la incorporació i les fronteres no seran un obstacle. «Cada vegada que es traça una línia, encara que sigui imaginària, hi ha traves econòmiques, paperassa...», li replica Guillermo.

BUROCRÀCIA I FISCALITAT / A partir d'aquí, el debat deriva en un informe de greuges, un repàs del que s'hauria d'arreglar i que passi el que passi el 27-S, diuen, no sembla que hagi de millorar («o no d'un dia per l'altre», admet l'Àlex). I comença el combat, no entre ells, sinó contra els dimonis del sector. Primer assalt: «Falta una finestreta única que eviti haver d'anar amunt i avall i simplifiqui les gestions, un sistema com als Estats Units o a Alemanya, on dius quina mena d'empresa vols muntar i et donen un formulari amb els requisits que s'han de complir. Una vegada has obert, si no els compleixes, t'obliguen a tancar», diu Guillermo. I després, assenyalen, hi ha els impostos i el règim fiscal... «La meva activitat es regeix per dos règims, i això m'obliga a portar dues comptabilitats», explica David, que demana que es defineixi què és un negoci, un autònom, una empresa.

I aquí sona la campana del segon assalt. Els comerciants veuen perillar el model tradicional del comerç català. «S'ha desprofessionalitzat, qualsevol creu que pot muntar un negoci», sosté Guillermo, que defensa una regulació real tant en qualitat com en quantitat. Una cosa que, recorda l'Àlex, ja existeix, encara que no té gaire clar que es compleixi: «Jo vaig obrir la botiga patint perquè només n'hi cabia una més, segons el pla d'usos del barri. Avui, en un radi de 200 metres, competeixo amb 14 botigues. Tres quartes parts són colmados d'horari lliure». Unes normes es trepitgen amb unes altres, i a la competència de les grans superfícies s'ha afegit la proliferació dels colmados (botigues de conveniència de menys de 150 m2). Una circumstància que en el seu cas l'ha portat a adaptar-se, a oferir un servei i una oferta diferents, per competir amb els preus i ampliant l'horari.

I malgrat tot, ell és l'únic de tots tres que defensa la liberalització horària; almenys, diu, en una ciutat com Barcelona «i no només pel turisme, sinó per adaptar-se al ritme laboral i les necessitats dels barcelonins». És clar que això, com altres coses, ara com ara no només depèn de la Generalitat, sinó també de l'ajuntament i del Govern central.

El petit comerç és un sector important econòmicament i socialment per a Catalunya, sí, però l'única contrapartida que es percep en el sector són traves. «Millorar la situació del sector implicaria un canvi de tot el sistema, des de la fiscalitat fins a les lleis; un canvi radical, i no crec que ni els uns ni els altres estiguin capacitats per fer-ho», diu David.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Es miren. ¿Què pot fer la política pel petit comerç? «Deixar de fer i deixar-nos fer. Que ens deixin en pau», diu Guillermo. I els altres assenteixen.

I demà 6. Conversa amb agricultors