Les trinxeres de l''escrache'

Quan una mateixa paraula, una mateixa acció, té significats oposats, el diàleg no pot existir, només hi ha espai per al soroll. I aquesta impossibilitat de portar a terme el discurs públic no és res més que un exemple, un altre, que hi ha alguna cosa que no funciona, que, com a societat, tenim un problema molt greu.

Mariano Rajoy diu que l'escrache -l'acció de protesta de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH) contra els diputats, sobretot del PP, consistent a anar a protestar allà on van, estil cobrador del frac, inclòs casa seva- és «profundament antidemocràtic». En canvi, per a la PAH i també per a molts ciutadans (sense anar més lluny, una gran majoria dels lectors d'EL PERIÓDICO que, a desenes, ens han enviat la seva opinió sobre el tema) l'escrache és tot al contrari: un «perfeccionament democràtic» (Arcadi Oliveras); «En això consisteix la democràcia, a tenir en compte els ciutadans contínuament» (Federico Mayor Zaragoza); «Quan esgotes totes les vies democràtiques existents, com a societat tens l'obligació de continuar exercint pressió per canviar les coses» (Marta Afuera, portaveu de l'APH a les comarques de Girona); «Ha d'existir alguna via més immediata que les eleccions per fer arribar als polítics les peticions i queixes dels ciutadans», diu María Ángeles Gómez, una lectora de Bilbao.

SENSE ESPAI PER AL MATÍS Un acte antidemocràtic davant un acte de democràcia avançada. Establert en aquests termes el terreny de joc del debat, no hi ha espai per al matís. Polaritzades les posicions, criticar l'escrache comporta l'etiqueta de pertànyer al bàndol de qui equipara la PAH amb ETA. I al contrari: condemnar a qui diu aquesta barbaritat suposa convertir-se en un antisistema. El perillós és que en aquest debat de l'escrache passa el mateix que en altres de semblants, ja sigui les acampades a les places, la necessària regeneració democràtica o si un polític imputat per corrupció ha de dimitir: s'obre un abisme entre «ells» (polítics, institucions, poders fàctics, mitjans de comunicació tradicionals) i «nosaltres» (els ciutadans, la gent, el poble). Cadascú amb la seva idea, oposada, de què és legítim i què no. Uns bàndols, novament, de traç gruixut, sense matisos.

«L'escrache és legítim sempre que no consisteixi en una forma d'amenaça violenta -es resisteix a caure en aquesta guerra de trinxeres Victoria Camps, catedràtica d'Ètica-. Em sembla bé que els ciutadans prenguin iniciatives, però si volen una solució han de passar pel Parlament».

Perquè aquests diputats que són l'objectiu de l'escrache tenen la legitimitat de milions de vots. «Ningú hauria de ser assetjat. Si algú no vol aquests representants, no els votem», opina la lectora Anna López, de Lleida. «És lícit pressionar les institucions, però no els individus en el seu àmbit privat», apunta el sociòleg Salvador Cardús. «La barrera entre públic i privat és molt feble. ¿Un càrrec públic deixa de ser-ho en algun moment?», es pregunta l'exconsellera Montserrat Tura. «Pot ser perillós aquest camí, ¿on hi ha el límit?», adverteix Óscar Pons, de Maó.

«Més antidemocràtic és deixar una família sense vivenda», li respon Enrique Meza, de Barcelona. Perquè els arguments a favor de l'escrache són una amalgama (molt poderosa) de motius de la raó i del cor: generar incomoditat al polític; que vegi la cara dels que han perdut la casa o corren el risc de fer-ho; que els que protesten han perdut la llar; que va amb el sou suportar les crítiques; que és una forma de pressió com la dels lobbies; que demanar comptes als representants és un exercici democràtic... «Ningú pot denunciar a ningú per dir-li el que pensa sobre ell a la cara», opina l'antropòleg Manuel Delgado; «Potser l'escrache, o algun d'ells, pot transgredir la llei o l'ètica, però és indiscutible que són una legítima reacció davant els abusos», diu Enric Casas, de Cornellà: «No és asset-

jament. Assetjament és desnonar», sentencia Rosario de Castro, de Barce-

lona. «No caldria si la democràcia d'aquest país fos de qualitat i digna per als ciutadans» (Magda. Madrid)

Notícies relacionades

«El milió i mig de firmes de la ILP no recolzen l''escrache'»

Ada Colau: «Els diputats viuen aïllats, no s'adonen de res»

«Si l'escrache és il·legal, l'hem de fer legal, perquè el que volem és un estat de justícia, no un estat de dret», afirma Mayor Zaragoza. I tornem així a l'«ells» com a responsables d'una crisi que és una estafa i al «nosaltres» com a víctimes que és el cor del debat social que viu Espanya. Entès així, l'escrache és democràtic perquè compta amb la legitimitat que li dóna el carrer, i no atempta contra la legitimitat de les urnes perquè els representants polítics la van perdre quan es va trencar el contracte entre polítics i ciutadania i, un acte que hem convingut a anomenar desafecció.

«Com a demòcrata tinc els meus dubtes, aquests polítics, dolents o molt dolents, són els elegits democràticament -escriu Rafael Pérez, de Sant Joan Despí-. Com a ciutadà, ¿tenim alguna alternativa davant la desesperació a què ens ha portat la seva corrupció i el seu amiguisme amb la banca?». Mal assumpte quan ciutadà i demòcrata no comparteixen camp semàntic.