Sortirem sonats

Karate a mort a Bangkok és el títol de la primera pel·lícula de Bruce Lee. Es va rodar el 1971, a Tailàndia, amb un pressupost raquític i en condicions deplorables; tot i que, contra tot pronòstic, va ser un èxit en taquilla i va crear el mite del lluitador d’arts marcials que podia amb tot. En aquest cas, explicava la història d’un emigrant xinès enfrontat a una trama de lladres i traficants, en la qual volaven els ganivets per tot arreu i en la qual acabava dinyant gairebé fins l’apuntador. D’acord. Doncs la política espanyola, sobre tot el combat ensalvatgit entre les dues grans marques del bipartidisme, PP i PSOE, ja és com una seqüela de Karate a mort a Bangkok. I com bé s’explica a qualsevol altra pel·lícula de temàtica mafiosa: "Si tu toques la meva família, jo toco la teva". Ho hem comprovat aquests últims dies, en els quals el llançament de fems ha arribat a nivells olímpics.

Crec, per cert, que en l’últim xoc, amb fraus fiscals, cases de luxe, nòvios i maseratis pel mig, Ayuso surt tocada; i només el temps dirà si també enfonsada. Però el que de veritat m’afligeix és que tot aquest aquelarre, inclosa la patètica campanya per protegir Aznar de la seva històrica taca de l’11-M, coincideixi amb el quart aniversari de la pandèmia. I a sobre confirmar una altra vegada que els espavilats de torn –ja veurem si, a més, delinqüents– que apareixen en totes les crisis, es van forrar traficant amb aquelles mascaretes que van convertir el món en un mercat persa de campi qui pugui. Després dels gairebé 200.000 morts, dels dos milions de persones que continuen amb símptomes de Covid persistent, de l’esforç titànic del personal sanitari, dels llocs de treball perduts, de la por que passem tots, del dolor que ens va travessar... Que quatre anys després estiguem com estem, posa mala nota als dots endevinatoris dels que pronosticaven que sortiríem millors. Es van equivocar. Per poques lletres, però es van equivocar. Perquè a aquest pas no sortirem millors, sortirem sonats.