El cinquè intent d’erigir un monument a Cerdà, com és tradició, fracassa

A la Caputxeta, a Carlos Gardel, a un toro pensatiu i de tot menys brau, a un ventríloc, Toresky, que es va fer famós a la ràdio, estrany lloc per exhibir aquesta habilitat... L’Eixample, això és inqüestionable, està molt més que obert a allotjar art urbà que rendeixi homenatge a tota mena d’idees i de personatges, fins i tot a aquells que, posem per cas Joan Güell, tolerarien malament avui la prova del cotó fluix de la història. Hi cap de tot. Menys Ildefons Cerdà. El cinquè intent d’erigir un monument o un ‘elquesigui’ (definició adequada per a l’escultura que sí que hi va haver entre 1957 i 1971) dedicat al pare de l’Eixample sembla que va camí de ser tan estèril com els anteriors. Es va anunciar al març un concurs internacional d’idees per aixecar a la meitat de les Glòries tan merescut reconeixement. No ha passat de ser això, un anunci. No es va tramitar. Pot ser que la sisena temptativa, quan arribi, sigui la definitiva, però llavors serà una llàstima, perquè es posarà fi al que són ja gairebé 150 anys de menyspreu, o sigui, sens dubte, una tradició local.

El que va ser anunciat al març no era poca cosa, en primer lloc, des del punt de vista escultòric, perquè una de les condicions del concurs era que el nou ‘elquesigui’, col·locat just a la intersecció de la Gran Via, la Diagonal i la Meridiana, podria fer de mirador sobre la quadrícula de l’Eixample, mentre que al subsol, en un espai disponible malgrat la infinitat de serveis que allotja, es condicionés una mena de museu cerdanià. Però potser més interessant era la segona cosa, la simbòlica, és a dir, que el projecte tenia el suport tant del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya com del dels enginyers de camins, canals i ports. Cerdà era el segon i, no és cap secret, el gran menyspreu amb el qual se’l va tractar en vida i que, sobretot, una vegada mort provenia de membres del primer gremi. El nou govern municipal assegura que aprofitarà aquesta abraçada de Vergara entre els dos gremis professionals i que, amb o sense matisos, reprendrà el projecte. Ja ho veurem.

«Cal limitar al més aviat possible el desenvolupament d’aquest tauler d’escacs que no respon a res. [...] Cal estudiar la manera de trencar la uniformitat aclaparadora d’aquests quadrats de falansteri comunista o de caserna d’esclaus», va escriure al seu dia Josep Puig i Cadafalch, no precisament un ningú, per a qui l’Eixample era «un dels horrors més grans del món», amb les seves «cases fetes a semblança dels nínxols d’un cementiri». Aquests són alguns dels antecedents de la malvolença cap a Cerdà, tan arrelada durant dècades que hi ha un detall en què amb prou feines ningú ha reparat. Ho ha fet Francesc Magrinyà, enginyer de camins com Cerdà, i gran estudiós de la seva obra.

«Ni tan sols una placa recorda on va viure», explica. Tenia el seu pis, per descomptat, a l’Eixample, al 71 del carrer de Roger de Llúria, a menys d’un carrer i mig de les quatre primeres cantonades que es van edificar extramurs. Una placa no és un monument, d’acord, però vist això, és un homenatge bastant més digne que la plaça que avui té dedicada, no a l’Eixample, com seria lògic, sinó just a la frontera amb l’Hospitalet, i a més notablement lletja.

Va ser precisament a la plaça de Cerdà on es va intentar portar el quart intent (fallit, com tots) d’erigir un monument, just després dels jocs olímpics. L’encàrrec l’hi van fer a Javier Mariscal, que en va presentar tres esbossos. Cada idea superava en dimensions l’anterior i, en un atac de prudència, el govern municipal va optar perquè la iniciativa caigués en l’oblit.

Magrinyà recorda que el 2024 serà l’any de l’enginyeria i que el 2026 es compliran 150 anys de la mort de Cerdà, les dues ocasions perfectes per posar fi a aquest absurd i, posats a fer (riu la idea, per provocadora), una oportunitat perquè li sigui concedit amb caràcter pòstum el títol d’arquitecte. Seria una manera de reconciliar aquests dos gremis sobre aquesta qüestió i deixar enrere les seves picabaralles de capuletos i montescos.

En realitat, fins i tot això seria poc. Cerdà va ser topògraf quan va aixecar el pla de la ciutat extramurs, economista quan va proposar una estratègia de reparcel·lació del sòl que permetés realment edificar la nova ciutat, sociòleg quan va radiografiar la societat barcelonina obrera i les seves necessitats, polític quan va ser regidor i diputat, historiador quan va investigar l’evolució de l’urbanisme des dels temps del trogloditisme i un avançat al seu temps quan va exposar tot el seu coneixement a la seva obra magna, ‘Teoría general de la urbanizacion’, una mena de ‘L’origen de les espècies’, però referida a les ciutats.

El que dèiem, no hi ha a l’Eixample ni una simple placa de llautó a la façana de la que va ser la seva llar. La primera ocasió en què es va plantejar aixecar un monument en el seu honor va ser el 1884. Res. De nou es va reprendre la idea el 1888. Tampoc. Diuen que Francesc Rius i Taulet, llavors alcalde, es va acovardir per com s’ho prendrien els arquitectes. El tercer intent, el 1957, no va ser fallit. Josep María de Porcioles va encarregar a l’arquitecte i paisatgista Antoni Maria Riera Clavillé una escultura i aquest, efectivament, la va fer. Va quedar instal·lada al quilòmetre zero de l’autovia de Castelldefels fins al 1971. Mai va quedar clar si aquesta superposició de blocs de ciment enfilats amb barres de ferro era un brindis per Cerdà o una al·legoria de les ‘remuntes’ que tant agradaven a Porcioles.

El quart intent va ser el mariscalià, i el cinquè, el que ara ha mort a la vora perquè, pel que sembla, amb la proximitat de les eleccions municipals va ser inviable completar tots els tràmits necessaris per llançar el concurs internacional d’idees, que, déu-n'hi-do, prometia un milió d’euros per a la seva execució.

Notícies relacionades

El ‘Patinsky’ de Barcelona, la gentrificació com una de les belles arts

El primer ‘showroom’ virtual d’Espanya de reformes de la llar s’estableix a l’Eixample

¿Arriba tard tota aquesta reparació de la figura de Cerdà? Bé, han passat 147 anys des que el diari ‘La Imprenta’ va publicar un obituari de Cerdà, en l’edició vespertina del 23 d’agost de 1876, digne d’aplaudiment. No està firmat, i és una pena, perquè el va escriure algú amb gran sentit de la perspectiva històrica. «El senyor Cerdà era liberal i tenia talent, dues circumstàncies que a Espanya perjudiquen i solen crear molts enemics». Aquest obituari celebrava l’amplitud de mires de l’enginyer, que va presentar un projecte d’ampliació de Barcelona que va eclipsar els «absurds» plans dels seus contrincants, arquitectes, alguns d’ells. «Això li va valer al senyor Cerdà no poques enemistats. Des del primer moment, posades d’acord la cobdícia i la ignorància, van mirar de desvirtuar la seva obra...».

Aquell adeu era molt sentit i, de passada, posava èmfasi en la qüestió que ara ve al cas. «Barcelona no ha donat el nom de Cerdà a cap dels seus carrers ni li ha dedicat una inscripció. Pes això no importa. El senyor Cerdà va saber aixecar-se a si mateix, amb el pla de l’eixample, un monument imperible i superior als que puguin dedicar-li els seus conciutadans».