L’exasperant velocitat de l’H12, el bus que creua tot l’Eixample per la Gran Via

A 7,3 quilòmetres per hora arriba a viatjar l’autobús H12entre la plaça de les Glòries i la d’Espanya, segons ha comprovat aquest diari. Les dades oficials situen la velocitat mitjana en 11 km/h. Forma part de l’anomenada xarxa ortogonal de transport públic de Barcelona, estrenada fa 10 anys per millorar la fluïdesa i escurçar els temps de viatge. Amb bona predisposició i una condició física ordinària, aquesta és gairebé la velocitat a què pot caminar un humà adult. Sense que hi hagi una estadística que recolzi aquesta afirmació, l’H12, sentit Llobregat, es postula com la línia més lenta de la ciutat. Que a les pantalles d’informació que hi ha a la vista dels passatgers dins els vehicles es publicitin les virtuts de la línia X1, que cobreix els 4,5 quilòmetres que separen Francesc Macià de les Glòries en menys un quart d’hora, fins i tot sembla una mofa de mal gust.

Les xifres poden variar segons el dia i l’hora, però no massa. El resum que ve a continuació és només un exemple, pot ser que ni tan sols el pitjor de tots.

El bus arriba a la parada situada davant el centre comercial de les Glòries a les 9.45 hores del matí. La parada triada és aquesta perquè és la porta d’accés a l’Eixample. En línia recta, o sigui, la distància més curta entre dos punts, creua tot el districte fins a deixar-lo enrere a la parada de la plaça d’Espanya, davant la boca dels Ferrocarrils de la Generalitat. Allà s’obren les portes a les 10.26 hores. El vehicle ha esmerçat 41 minuts a cobrir una distància de cinc quilòmetres. Només a tall d’apunt, el rècord mundial d’atletisme dels 5.000 metres està establert en els 12 minuts i mig.

La qüestió més interessant és, no obstant, que d’aquests 41 minuts el bus ha estat aturat, entre semàfors i parades, més de la meitat del temps. En ruta només ha sigut possible cronometrar 16 minuts.

El trajecte total de la línia, des del barri del Besòs fins al del Gornal, a l’Hospitalet, es fa en una hora i mitja. No obstant, el tram central és el més desesperant, com a mínim des del punt de vista dels passatgers. El conductor, preguntat al final de la ruta, diu que, per la seva banda, és només qüestió de gustos. «Entre anar i tornar ja han passat tres de les vuit hores de la jornada laboral». És una manera d’encarar-ho, que per descomptat no serveix de res als usuaris. Segons Miguel Ángel Arias, representant de la UGT entre els treballadors del bus, el que passa amb l’H12 no pot ni s’ha de minimitzar. És, des del seu punt de vista, la clau de volta del debat de fons. «La velocitat comercial del transport públic ha de ser atractiva per a l’usuari», diu. Si no, s’esfondra tota defensa de l’ús del bus davant el del cotxe.

Les raons d’aquesta exasperant lentitud són diverses. La principal és que l’H12, quan viatja cap al Gornal, és com un salmó, neda contra el corrent dels semàfors. És molt estrany que el vehicle encadeni dos semàfors en verd. La Gran Via és un carrer de dos sentits, sempre un maldecap per gestionar el trànsit. Transports Metropolitans de Barcelona ho sap i ho pateix. Preguntada l’empresa pública sobre el cas concret de l’H12, diu essencialment dues coses. La primera, que treballa de bracet amb l’Ajuntament de Barcelona per millorar la seqüència semafòrica en sentit Llobregat. I la segona, que la velocitat mitjana habitual registrada, segons les seves dades, és d’11 quilòmetres per hora, una xifra tampoc gaire comercial i que, en qualsevol cas, correspon al conjunt de la ruta, és a dir, que inclou els extrems, on la velocitat és més alta que a l’Eixample.

Hi ha, a més, cruïlles complexes. Esquivar les Glòries, el carrer de la Marina, la plaça de Tetuan, Roger de Llúria i Espanya no només té en contra que l’ona verda beneficia el trànsit que va en sentit contrari, sinó que, a més, en aquestes interseccions el conductor ha de cedir primer el pas als vehicles que tomben en direcció muntanya.

Així les coses, els 16 minuts en què realment l’autobús es mou tampoc proporcionen alegria si es té pressa. De vegades, el semàfor es posa verd i el bus només avança 50 metres fins a la parada. Pot ser pitjor. Es tanquen les portes, el bus arrenca i es torna a aturar perquè el semàfor següent s’acaba de posar vermell.

No hi ha obstacles pel camí. Entre les Glòries i Espanya, el bus no comparteix el carril amb la resta del trànsit, només amb els vehicles que tenen com a cap destí els aparcaments de la façana muntanya de la Gran Via. Ocasionalment, algun transportista aparca amb mitja furgoneta sobre la vorera i l’altra meitat sobre la calçada. Fastigueja així els vianants i els passatgers del bus. En l’anàlisi portada a terme, això no ha passat. És a dir, els registres podrien ser pitjors.

Notícies relacionades

El ‘Patinsky’ de Barcelona, la gentrificació com una de les belles arts

El primer ‘showroom’ virtual d’Espanya de reformes de la llar s’estableix a l’Eixample

El que sí que ha quedat apuntat en les notes d’aquest viatge és una cosa que passa de forma habitual i que mereixeria ser batejat com l’‘efecte cortina esquinçada’, en homenatge a una de les més tintinesques pel·lícules d’Alfred Hitchcock. Paul Newman i Julie Andrews s’han de desplaçar de Leipzig al Berlín Est en temps de la temible República Democràtica Alemanya. Ho fan amb un fals autobús de la resistència. El problema és que per una sèrie de contratemps, vaja, el pa de cada dia de l’H12, el veritable bus de la línia l’atrapa, un detall que té en suspens tots els passatgers, del primer a l’últim membre de la resistència. Això ha passat durant la prova a l’altura de la plaça d’Espanya. En situacions com aquesta, des de la central donen ordres que el conductor deixi passar l’autobús que ve per darrere, perquè probablement anirà més buit.

En resum. 41 minuts per anar de les Glòries a Espanya. Velocitat mitjana, 7,3 quilòmetres per hora. El test amb cronòmetre es podria haver portat més enllà dels límits del districte de l’Eixample, per exemple, fins a la Ciutat de la Justícia, més que res per veure quin magistrat està de guàrdia per a un robatori de temps com aquest.