La primera collita de pomes de la superilla de l’Eixample

Pomes a l’Eixample de Cerdà. És només una collita (això sí, la primera des que van caure les muralles de la ciutat), i anomenar-ho collita és potser un excés, perquè no està prevista cap recol·lecció de fruits i menys encara donar-los una segona vida dins d’un pot de melmelada o en un ampolla de sidra, però des del punt de vista de les petites històries d’aquesta ciutat és una majúscula novetat. Els arbres fruiters, tret que fossin tarongers, han estat tradicionalment proscrits, per diferents raons, en el verd urbà, però el projecte de les superilles i dels anomenats eixos verds ha aixecat per fi aquest veto i, en nom de la naturalització de la ciutat, són ara benvinguts.

Les pomeres plantades durant la metamorfosi urbanística del carrer de Consell de Cent en són molt poques. N’hi ha a la confluència amb el carrer de Bailèn, també davant de l’Institut Italià de Cultura i mereix menció especial una que encapçala, en una inspiradíssima fotografia de Ferran Nadeu, aquesta crònica. És aquesta últim, en certa manera, fins i tot simbòlica. És a la cantonada del carrer de Roger de Llúria, just la intersecció amb Consell de Cent, on va començar l’edificació de l’Eixample, on aquell enorme pla rural va començar a ser ciutat. Com si d’un neó publicitari es tractés, les cases d’aquella intersecció es van construir el 1864 amb acolorides façanes, amb un pretès i pretensiós aire de palauets venecians, no fora que la burgesia donés l’esquena a la nova Barcelona que estava a punt de néixer.

Només es conserven dues de les quatre façanes originals d’aquell encreuament de carrers, que no és poc si es té en compte la viperina obcecació d’aquesta ciutat a mudar-se periòdicament la pell de la seva arquitectura, i una d’aquestes és la que serveix de teló de fons de la fotografia de Nadeu, en què una poma penja d’una branca davant el que sembla la mirada d’una de les pintures que fa 160 anys va fer per encàrrec del promotor el mestre Raffaello Beltramini.

Les pomeres plantades a Consell de Cent no són les habituals de l’horta. Són d’una varietat molt singular, ‘Malus evereste’, un arbre cultivat per primera vegada a mitjans dels anys 70 pel botànic Luc Decourtye, que després de pacients creus va crear una espècie que és un compendi de virtuts. És una pomera que planta cara amb notable fortalesa a algunes de les afeccions habituals d’aquest fruiter, des de la sarna al míldiu. És també, poca broma, un arbre apte per als mestres del bonsai. I finalment, i crucial per al projecte de la superilla de l’Eixample, en època de floració és molt atractiu per als insectes pol·linitzadors. Es pretén en aquesta nova etapa de la ciutat que giri la roda de la natura i això requereix, per exemple, que hi hagi flors i fruits durant totes les estacions de l’any. Les pomes de Consell de Cent hi són (o com a mínim així es desitja) perquè siguin consumides pels ocells.

Aquest bon propòsit retorna aquesta crònica al punt de partida. ¿Per què els fruiters estaven proscrits a la ciutat? ¿Per què els tarongers semblaven gaudir d’una dispensa en aquesta prohibició?

La primera pregunta es respon ràpid. Era perquè ningú confongués la ciutat amb el camp. Perquè ningú satisfés la seva gana o un sobtat caprici menjant un fruit d’arbres que per raons òbvies no han sigut fumigats com els de les finques de cultiu.

Notícies relacionades

El ‘Patinsky’ de Barcelona, la gentrificació com una de les belles arts

El primer ‘showroom’ virtual d’Espanya de reformes de la llar s’estableix a l’Eixample

La resposta a la segona pregunta obliga a endinsar-se en l’àmbit simbòlic, ja que tant en la literatura de l’Antiguitat com en la cultura cristiana abunden els fruiters. En aquest sentit, els tarongers se suposa que són una tergiversació de les pomes daurades del Jardí de les Hespèrides, aquest lloc mític que els grecs situaven enl seu llunyà occident, o sigui, la península Ibèrica. No són poques les ciutats, Barcelona una d’aquestes, que han aspirat a ser el lloc que va visitar Hèrcules per robar un d’aquests fruits per encàrrec d’Euristeu, missió gens fàcil, ja que calia encarar primer la ferocitat del drac de 100 caps Ladó. De vegades es comet l’error de pensar que tots aquests dracs que decoren els més variats racons de Barcelona són implícites referències a la llegenda de Sant Jordi, però en el cas que porti la firma d’Antoni Gaudí, per exemple, no és així.

El que va fondre per decorar les portes dels pavellons Güell de Pedralbes és inequívocament un Ladó, que fins i tot té el seu arbre de pomes orades per protegir, i que, vet aquí la qüestió, té les formes botàniques d’un taronger. Sembla que és per aquesta llicència científica que els tarongers han sigut, fins aquest any, els únics fruiters de parcs i carrers de la ciutat, un fet que ha donat peu, per cert, a una minúscula tradició d’obtenir d’aquestes taronges melmelades perfectament aptes per a consumir. Són taronges amargues, però això precisament les fa idònies per a la conserva, en el que ja és una tradició per a alguns veïns de la ciutat, que aprecien especialment les de la Capella de la Misericòrdia, al costat del Macba, i les d’alguns carrers de Sant Andreu. Fa anys, fins i tot el mateix Ajuntament de Barcelona obsequiava els visitants il·lustres amb algunes conserves elaborades amb fruits recollits a la Ciutadella; tot això, però, a distàncies siderals del que cada any passa a Sevilla, on una part de la collita urbana s’envia a la Casa Windsor, perquè a la reina Isabel II li agradava untar les torrades amb melmelada sevillana. Carles III ha continuat aquesta tradició.