El Periódico de l'Eixample
Les incomoditats del sobreturisme
Múrria dissuadeix amb cinc euros els turistes que envaeixen el colmado
Un neci pinta la façana del centenari colmado Múrria
Dos transatlàntics rescaten el celler Marín de Gràcia
Queviures Múrria, colmado més que centenari de l’Eixample, ha penjat un cartell en anglès a la porta. Es demanen cinc euros per creuar la porta si el que es pretén és només entrar-hi per tafanejar, fer quatre fotos i i anar-se’n sense ni tan sols saludar. És un cartell amb propòsits més dissuasoris que recaptatoris, explica Joan Múrria, l’amo. Sembla que funciona. Des que fa mig any va reobrir la botiga després d’unes obres de millora i hi va encaixar quatre taules per a dinars, va començar a passar amb més freqüència el que ja han patit alguns altres establiments encantadors de la ciutat: hi entren els turistes com si allò fos un monument més de Barcelona.
«Si ve algú, saluda en l’idioma que sigui i demana permís per fer una foto, per descomptat que el tindrà, faltaria menys, però això no estava sent la norma», diu Múrria. Ha arribat a ser incòmode per als clients, tant els que hi compren com els que hi dinen, de sobte ser retratats com un exotisme més de la ciutat. Ho fan en aquest colmado del carrer de Roger de Llúria i també en alguns dels cellers de tota la vida (hi ha testimonis, a la Marín de Milà i Fontanals, per exemple), renascuts ara per prendre un vermut i alguna tapa sobre un barril, amb l’agreujant en aquests casos que els turistes que hi entren ho fan fins i tot darrere dels passos d’un guia.
Notícies relacionades«La gent que ve a menjar al Múrria vol una cosa relaxant», explica l’amo per posar en context el cartell, que, tot d’un plegat, pot sorprendre. Sap que això no serà una font d’ingressos. És només una mena de joc de psicologia inversa o una cosa similar.
L’establiment compleix aquest any 119 anys i en fa 54 que Joan Múrria n’és el cap visible, un temps suficient per haver sigut motiu de tota mena de felicitacions (no hi ha àlbum de locals emblemàtics en el qual no sigui present), però també amargors. Fa un any, sense anar gaire lluny, doncs, es va emportar un monumental disgust quan a algun neci se li va acudir pintar amb un aerosol la façana de la botiga, no només la persiana, una cosa fàcil de corregir, sinó a més el centenari cartell modernista que en fa una cantonada icònica.
