El Periódico de l'Eixample

Eixample

Mobiliari urbà rescatat

Els Mossos resolen el primer crim de la superilla

  • Robat mobiliari urbà sense estrenar de la superilla de l’Eixample

  • La superilla de l’Eixample ni premia ni castiga Colau, però dona la victòria a Trias

Els Mossos resolen el primer crim de la superilla

Mª Teresa Simeón Faura

3
Es llegeix en minuts
Guillem Sánchez
Guillem Sánchez

Periodista

Especialista en Successos, tribunals, assumptes policials i de cossos d'emergències

Ubicada/t a Barcelona

ver +
Carles Cols
Carles Cols

Periodista

ver +

Els Mossos d’Esquadra han resolt el que en justícia podria ser conegut com el ‘crim de la superilla’, un cas que, d’acord, mai estarà a la carpeta de tasques pendents de Carles Porta per al seu filó del programa ‘Crims’, però que té el seu què, no pel valor del material robat, tot just 1.000 euros, el preu de dos bancs i una taula que havien de ser instal·lats al carrer de Rocafort, sinó pel que té de simbòlic. Gairebé acabades les obres dels nous eixos verds de l’Eixample, no són pocs els barcelonins que, com afligits d’una mena de fatalista calvinisme urbanístic, pronostiquen el pitjor, que l’incivisme degradarà els carrers agraciats de la superilla fins a convertir-les en un caos. Amb aquest esperit es va donar a conèixer el robatori d’aquesta taula i dos bancs el 23 de març per un tuitaire que es fa anomenar Tintín. La recerca i captura del lladre per part dels Mossos ha sigut de manual. En el seu descàrrec, el detingut diu que tot va ser fruit d’un rampell. Els detalls (no se’ls perdin) conviden a dubtar de la seva versió.

Per posar ordre, el millor és retrocedir fins al 23 de març. Tintín (no el d’Hergé, que mai va donar una notícia, sinó el de Twitter, dona a conèixer el robatori com a avançament del que, segons la seva opinió, espera l’Eixample en els pròxims mesos. No oculta en altres tuits les seves fílies polítiques (Ada Colau i Esquerra reben llenya per igual), però sens dubte cal agrair-li l’alerta que llança aquell dia. Els bancs, cadires i, el més excepcional, també taules, són una de les senyes d’identitat dels carrers pacificats. Barcelona va arribar pràcticament a renunciar a aquests elements de mobiliari urbà en l’etapa final del closisme, no fos que la gent s’hi assegués i deixés de comportar-se com el que sembla que es pretenia, ‘conso-flâneurs’, paraula de denúncia encunyada per l’economista Rodolphe Christin, traduïble, molt lliurement, per alguna cosa així com consumidors que passegen. Durant les obres de la superilla hi ha qui s’ha portat a casa, posem per cas, un panot de flor, una de les icòniques rajoles de la ciutat, un pecat menor al costat del simbòlic de les cadires i bancs.

Notícies relacionades

Una mica com el detectiu Colombo, que parlava amb punts suspensius en cada frase, els Mossos d’Esquadra han donat a conèixer dos mesos després la detenció del culpable i la recuperació del material robat. «Localitzem el lladre per geolocalització i el detenim». ¡Caram!, es podria dir, ¿ha posat Colau un xip a cada cadira en una mena de distopia futurista? No. La realitat és una altra i, no per això, menys sucosa.

El lladre, que viu en un poble pròxim a Barcelona, va llogar una furgoneta de l’empresa Bold, que les ofereix amb i sense xòfer, i se’n va anar a buscar el botí. Va carregar les peces per la porta del darrere i no es va adonar que la càmera de vigilància d’un comerç pròxim va gravar l’escena. Va ser la geolocalització del vehicle la que va portar els agents fins a l’autor del robatori, a qui, ves per on, primer li van trucar per telèfon perquè recapacités i portés ell mateix el sostret fins a la comissaria. Sense antecedents penals, van creure que aquesta era la millor manera de procedir. S’estalviaria així una nit al calabós, però no la denúncia. Van encertar, perquè així va ser com es va recuperar el mobiliari, que fins i tot encara estava embalat, tal com estava al carrer. En el seu descàrrec, el detingut va explicar als policies que eren tantes les incomoditats que patia cada vegada que anava amb cotxe a Barcelona per feina, que havia decidit cobrar-se una peça. «Un rampell», va dir. Un rampell amb lloguer de vehicle inclòs, però un rampell. Vaja, que la culpa de tot, com sempre, era de Colau.