L’Eixample modernitza els jardins de la dona que enlairar Elizalde SA

Comencen aquest dilluns les obres de modernització de l’interior d’illa Carme Biada, que molta falta li fa, tot i que sigui tan jove. Es va recuperar aquell espai el 2007, així que només té 16 anys, però, per diversos imprevistos, el seu deteriorament és més que notable. Els 204.000 euros que costaran les obres de millora es podria dir fins i tot que són per una emergència, perquè aquest interior d’illa allotja una escola bressol. No és, segons com es miri, gaire educatiu creuar cada dia aquesta degradació per anar a classe i després a casa. Però la inversió prevista i els quatre mesos que duraran les obres serviran també per una cosa tant o més imprescindible: restaurar l’homenatge que es pretenia rendir quan es va dedicar el jardí a Carme Biada, una dona amb una biografia amb la qual es podria escriure una gran novel·la sobre Barcelona.

Els jardins Carme Biada potser són dels menys coneguts de la ciutat, malgrat que estan en ple Eixample. Literalment, s’amaguen darrere de les finques de la’illa que delimiten els carrers de Roger de Llúria, Còrsega, Bruc i Rosselló. El passatge d’accés és tan estret que passa inadvertit. A finals d’agost, quan acabin els treballs, serà més verd, tindrà una renovada zona de joc infantil i, a veure quant durarà, els murs ja no tindran grafitis. Això, no obstant, és simple obra, jardineria i pintura. L’oportunitat que es brinda amb aquesta remodelació és, sobretot, la de revisitar la vida de Biada, injustament tan desconeguda, com aquest interior d’illa.

La pitjor de les maneres de recordar qui va ser Biada és fixar-se en qui va ser el seu besavi, Miquel Biada, promotor de la primera línia de ferrocarril de la Península, i afegir després qui va ser el seu marit, Arturo Elizalde, membre d’una saga familiar que va fugir de França després de la Revolució Francesa, que va fer fortuna a Cuba amb un enginy sucrer, que va abandonar l’illa quan va començar a ser insegura i que va acabar recalant a París. És, el que dèiem, la pitjor de les maneres perquè sembla que relativitza la seva figura, però és imprescindible perquè al final emergeixi com un guèiser la veritable i potent personalitat de Carmen Biada.

Del besavi Biada se suposa que inevitablement es devia parlar als dinars familiars generació rere generació, ja que aquell home va ser testimoni de l’arribada del tren a Cuba, el 1836, llavors pròspera colònia espanyola, molt més rica fins i tot que la pròpia metròpoli, i la llegenda assegura que va apostar 10.000 pesos que era capaç de tornar a Espanya i, en menys de quatre anys, construir una línia de tren entre Barcelona i el seu Mataró natal. No va complir amb els terminis, però si amb la meta. Aquella línia es va inaugurar a l’octubre de 1848. El més trist va ser que va morir mig any abans que la locomotora fes el primer viatge.

De qui va acabar sent el seu marit, Arturo Elizalde, també val la pena esbossar com va arribar a ser qui era. És cert que va néixer al si d’una família adinerada i això sempre és un avantatge, però la seva educació no va ser una d’aquelles que qualsevol superaria amb nota. Va ser instruït per professors particulars, en molts casos catedràtics en matemàtiques, física, química i mecànica. Va visitar l’Exposició Universal de París de 1889, on va conèixer la Carme i, pel que sembla, més que l’arquitectura de ferro d’Eiffel, símbol indiscutible d’aquella cita internacional, el que en realitat va fascinar Elizalde va ser la llavors incipient indústria de l’automoció. Cinc anys després es van casar i el lloc que van triar per fundar la seva pròpia fàbrica de cotxes va ser, per ella, Barcelona.

Els Elizalde van ser vehicles llegendaris, en part per les carrosseries senyorials o esportives (segons l’encàrrec) que muntava la saga dels Molist. Eren obres d’artesania com avui ho poden ser els models exclusius d’alta gamma d’edicions limitadíssimes. La primera unitat va sortir de fàbrica, situada al carrer de Rosselló amb passeig de Sant Joan, el 1914. Només sis anys més tard, Elizalde va sorprendre mig Europa amb el Tipo 48, un automòbil literalment colossal amb un innovador motor d’alumini de vuit cilindres en línia i, sobretot, dues culates de bronze, un material inèdit per a aquesta peça, el seu ingredient secret per guanyar competicions de velocitat, segons es deia.

Els cotxes Elizalde eren envejables però, ¡ai!, també una ruïna. Només cinc unitats del Tipo 48 van sortir a la carretera, així que quan el 1925, prematurament, Arturo va morir durant un viatge a París, la Carme, més que prendre el relleu a les regnes de l’empresa i prosseguir el camí, la va redirigir a nous camps. Si el seu besavi va ser un pioner del transport ferroviari, ella ho va ser de l’aviació. Va cremar en una pira tot el que tingués a veure amb la fabricació d’aquells cotxes i va reorganitzar la fàbrica per produir motors d’avió.

Notícies relacionades

Dos anys convivint amb 35 pisos turístics al ‘Bloc Tarragona’: «És interminable el que patim»

IMATGES | Així seran les noves estacions de l’L8 de FGC a l’Eixample

Els jardins que ara es modernitzaran no porten el seu nom només perquè durant 24 anys va presidir una empresa puntera en temps en què les dones no ocupaven càrrecs de direcció, sinó per la seva altra gran faceta. A falta de res similar a una Seguretat Social que es fes càrrec dels treballadors de la fàbrica quan estaven malalts ells o els seus familiars, va muntar la seva pròpia i va anar més enllà al fundar una escola de formació professional en la qual els alumnes no només rebien classes d’especialització tècnica, sinó també d’ètica i d’humanitats.

Vist així, els 204.000 euros de les obres, més que ben invertits, són necessaris.