Enric Pareto, el doctor Frankenstein de la fotografia analògica

La resurrecció de la fotografia analògica a Barcelona és una història que hauria de ser escrita, en justícia, a vil·la Diodati, a la vora del llac Léman, on Mary Shelley va crear la primera història moderna de ciència-ficció, ‘Frankenstein o el modern Prometeu’, perquè, ¡carai!, és la imatge que primer ve a la ment quan es visita el ‘laboratori’ del ‘doctor’ Enric Pareto. Amb les restes inertes de càmeres comprades a preu de saldo, cadàvers d’àvies Nikon, Olympus, Pentax o, el que és increïble, no us les perdeu després, icòniques Topcon, torna a la vida matèria morta. Diuen a les poques botigues de la ciutat on els joves sense nord busquen consells sobre com iniciar-se en la fotografia d’abans, de rodet i revelatge, els mateixos potser que s’estan enamorant del vinil per escoltar música, que Pareto és veritablement un Prometeu modern, així que és un privilegi endinsar-se en el seu laboratori i conèixer de primera mà alguns dels seus secrets, alguns de sorprenents.

Nascut el 1951, aquest laboriós jubilat no és la primera vegada que surt a les pàgines de la premsa. Va cultivar durant un temps, quan donava fruits fer-ho, l’afició d’anar als Encants a la recerca de negatius fotogràfics, a poder ser, centenaris, relíquies com velles plaques de vidre que després, a casa, positivava amb l’emoció de no saber sovint què hi trobaria. D’aquesta manera, va viure aventures emocionants. Va descobrir cotxes extints de la primera meitat del segle XX que ni els més experts en la matèria sabien que havien existit. Va conèixer, és un dir, una família francesa que als anys trenta va deixar enrere Rouen i va emprendre un viatge cap a una nova vida colonial a Madagascar, tot això minuciosament retratat en plaques de vidre. Va sortir a les llars de desenes de persones de tota classe i condició. «Ara ja no és el mateix, gairebé no arriben als Encants negatius com aquells; d’un temps ençà només hi trobava fotos d’avis amb els seus nets i poca cosa més», explica per donar pas a la seva nova afició, la resurrecció de les càmeres.

Amb paciència, el que ha fet és un curs d’anatomia de la fotografia analògica i, més encara, ha explorat el camp de les pròtesis inesperades. Aquí teniu el primer secret sorprenent promès. Mireu la fotografia següent. A l’esquerra de la Pentax, mou el maluc una ballarina de joguina. Pareto en compra diverses de tant en tant. A la botiga del barri on les adquireix fins i tot és probable que generi sospites, com aquell sicalíptic Gepetto que comprava nines Barbie i es va muntar un espectacle inconfessable a les golfes de casa seva, una història inoblidable. Però en el seu cas no hi ha res de lúbric.

Les càmeres analògiques amb què treballa són absolutament mecàniques, res d’electrònica, objectes en principi eterns, no subjectes a la pèrfida obsolescència programada ni a res semblant. Però, quan van començar a incorporar un rudimentari fotòmetre, el mesurador de la llum que van triar els fabricants era un petit rectangle de seleni, un material que amb el temps perd les seves propietats. «Era tot un problema, perquè no hi ha recanvis d’aquesta peça, però vaig descobrir que la cèl·lula fotovoltaica d’aquestes ballarines, i també la d’aquells gats que saluden sense pausa amb la mà, fa la mateixa funció i és més duradora, eterna en paràmetres humans».

Les raons per les quals, com ja s’ha dit, igual que els discos de vinil, la fotografia analògica torna ara amb un cert ímpetu no són fàcils de precisar. Potser és per un embafament del tot el que és digital, impossible de comprendre com funciona. Els rodets i el revelatge són un retorn a l’artesanal, com fer cervesa a casa o teixir un jersei únic. Potser és per una altra cosa. Potser perquè les càmeres analògiques tenien una ànima de què manquen les digitals. Les japoneses Topcon en són un exemple perfecte.

A Pareto li agrada una cita de Man Ray, paraules majors en la seva faceta com a fotògraf del surrealisme. «La gent em pregunta: ‘¿quina càmera utilitzes?’. I jo responc: ‘a un escriptor no li preguntaries quina màquina d’escriure utilitza’».

Bé, això és relatiu. El 1982, Gabriel García Márquez va publicar un formidable article de premsa sobre les maneres d’escriure d’alguns dels seus col·legues d’ofici, individus que, en general, només saben utilitzar els dos dits índexs, «‘algunos buscando la letra en el teclado, igual que las gallinas escarban el patio buscando las lombrices ocultas’», i hi ressenyava casos sorprenents, com el d’Alejo Carpentier, que quan encarava paràgrafs complexos es passava al paper i al bolígraf, o, més fenomenal encara, el d’Ernest Hemingway, que ho feia dret, perquè «és com es fa les coses importants, com boxejar».

El cas és que, segons Pareto, té raó Man Ray, les entranyes de les càmeres són molt similars. La reparació més comuna que fa, a totes de la mateixa manera, és la dels tensors, perquè la gent tenia el mal costum de guardar l’equip amb el disparador carregat, i això, al cap del temps, feia que la mecànica interna perdés múscul. Si hi ha alguna diferència notable, és a les òptiques. Per als aficionats a les càmeres procedents de l’altre costat del teló d’acer, que n’hi va haver, no era el mateix adquirir una soviètica Zenit, que una Praktica, importada de la República Democràtica d’Alemanya. En termes d’òptica, i per aquest ordre, eren el dia i la nit.

Llavors, ¿per què s’agafa carinyo a una marca o a una altra? Per detalls minúsculs, de vegades. Algunes de les esmentades Topcon tenen un minúscul segell a la base, U.S. Navy, perquè van ser les càmeres oficials dels ‘marines’ dels Estats Units per a la seva catastròfica experiència vietnamita. A aquella guerra calia anar ben proveït. La manera més segura de distingir un soldat veterà d’un de principiant podia ser per la roba interior, perquè la que proporcionava l’exèrcit als seus soldats era poc menys que una placa de Petri a la qual es passaven uns quants dies a la selva. Per no convertir l’entrecuix en un cultiu de fongs, podia ser fins i tot aconsellable batallar, com es diu en aquests casos metafòricament, en pla comando. Tampoc els fusells M16 eren l’arma ideal per a la selva i, arribada l’oportunitat, hi havia qui preferia recórrer als AK47 de l’enemic. Les càmeres Topcon sembla que no eren vulnerables a la selva. Si la Guerra del Vietnam hagués sigut un concurs de fotografia, la història del segle XX hauria sigut una altra.

Notícies relacionades

El ‘Patinsky’ de Barcelona, la gentrificació com una de les belles arts

El primer ‘showroom’ virtual d’Espanya de reformes de la llar s’estableix a l’Eixample

Disculpeu l’excursió. Toca tornar. A la cantonada de París amb Enric Granados té els seus aparadors Foto Tura. És una botiga, tot i que no ho sembli, singular, no només perquè a les vitrines hi hagi algunes de les resurreccions de Pareto, sinó perquè al capdavant de l’establiment està sovint Jordi Lorente, a pocs dies de complir 93 anys. És clar, a aquesta edat és la memòria viva d’una part de la història local de la fotografia, que recorda encara aquells anys de la postguerra en què els rodets de pel·lícula Agfa arribaven de contraban a Barcelona des de Bilbao, després d’haver travessat la frontera per Irun, i a bord de camions de peix, així que no hauria de ser estrany que la càmera fes olor de lluç o sardina.

Lorente va aprendre els fonaments de l’ofici, per exemple, amb Vicens, un laboratorista valencià que mesurava les proporcions de líquid de les cubetes de revelatge igual que segurament calculava les proporcions al cuinar un arròs, a ull, i sempre encertava. Va emigrar al Brasil i, no sense dificultats al principi, es va fer un nom en el sector a l’altre costat de l’Atlàntic durant els 32 anys que va passar allà. La qüestió és que, escoltada amb atenció la seva vida, cal convenir que és una autoritat en la matèria, la persona perfecta per preguntar-li si Pareto és o no un Prometeu modern. «Ho és, cregui’m, no n’hi ha cap altre com ell en tota la ciutat».