Eixample

Eixample

La mutació del districte segon

L’Eixample encapçala el trànsit d’escoles concertades a públiques

Les matriculacions del curs 2022-2023 certifiquen una profunda transformació sociològica del districte, fa anys un territori conservador.

A1-160084075.JPG

A1-160084075.JPG / FERRAN NADEU (EPC)

4
Es llegeix en minuts

És l’Eixample, o sigui, el veïnat més inesperat de tots els possibles, el districte de Barcelona que lidera la classificació d’escoles que han abandonat el règim de concert econòmic i han optat per entrar a la xarxa centres educatius públics. Quatre de les set escoles concertades de la ciutat que han fet aquest salt són de l’Eixample. Quatre de les 14 de tot Catalunya. No només això. En l’actual curs 2022-2023 ha succeït al districte segon una cosa que potser va passar inadvertit però que a mitjà i llarg termini tindrà un profund impacte estadístic i sociològic: el nombre de sol·licituds per a les matrícules de P3 va ser lleugerament superior a les bústies de la pública, quan fa només set anys la concertada aconseguia el 63% de les peticions.

Pot ser que pocs racons de la ciutat mereixin més el qualificatiu de cor de l’Eixample que aquella en què conflueixen la rambla de Catalunya i el carrer de València. Allà hi havia, al 252 d’aquest carrer, l’escola de la Immaculada Concepció, un nom que no dona peu a equívocs. Era una de tantes escoles religioses acollides a la fórmula del concert. Des de l’any 2000 el seu nom és IE Eixample. Un any més tard van fer aquest mateix trànsit administratiu tres centres més que fins aleshores impartien les classes sota el paraigua ideològic de la religió. Avui són l’IE Londres, l’IE Sicília i l’escola Aldana.

Barcelona, i encara més l’Eixample, és una anomalia educativa. A Europa, vuit de cada deu alumnes estudien en una escola pública. Al conjunt de Catalunya, aquesta proporció baixa a set de cada deu. A Barcelona, ni la meitat dels alumnes cursen estudis en un centre públic. El més normal en situacions d’aquest tipus és dir que el pèndol està canviant de costat, però la veritat és que durant dècades ha estat travat en el costat de la concertada. És indiscutible que, menys a poc a poc del que podria semblar, alguna cosa està canviant.

L’última novetat en aquest sentit ha tingut lloc fora de l’Eixample, a Ciutat Vella, on s’ha acordat i anunciat ja que l’escola de Sant Felip Neri serà pública el curs vinent. El seu cas és especialment simbòlic no només perquè serà la primera escola pública del Gòtic, sinó per aquesta cadena d’històries que l’han portat en ocasions als titulars de la premsa. Com que el seu pati és la mateixa plaça de Sant Felip Neri, va ser notícia al seu dia que l’hotel que acabava d’obrir portes allà mateix va demanar a l’ajuntament que fes fora els nens, que pertorbaven el son dels seus clients menys matiners. En algun despatx municipal van arribar a sospesar com a raonable aquesta petició. L’alcalde llavors era Joan Clos.

Que el signe dels temps estava canviant va quedar patent quan anys després, el 2017, quan l’ajuntament va anar més enllà i va tancar la plaça als turistes durant l’hora de l’esbarjo, una cosa eficaç i, alhora, simbòlica.

El que millor constata el canvi, però, són les inversions i les xifres. Des del 2015, any zero del ‘colaust’, s’han obert a l’Eixample quatre nous centres públics de primària (Entença, Gaia, Xirinacs i 9 Graons), dos nous instituts (Viladomat i Angeleta Ferrer) i dos centres de preinfantil (Elionor Serrano i Germanetes). Aquestes inversions, sumades a aquestes travessies de la concertada a la pública, són les que dibuixen (si es permet l’expressió) un nou Eixample. El curs 2015-2016 hi havia al districte 13 centres públics en què matricular-se de P3 i 29 de concertats. Aquest any eren 21 de públics i 22 de concertats.

Aquests són alguns dels números, però l’interessant, és clar, és quines conclusions treure’n. El regidor Pau Gonzàlez té dos barrets de gestió municipal. És el responsable de la gestió de l’Eixample i, també, l’encarregat dels assumptes d’educació a l’organigrama municipal. És a dir, la font ideal amb què posar sobre la taula la bateria d’explicacions possibles.

D’una banda hi ha la creixent descatolització de Barcelona, menys accentuada en aquest districte, però no dissonant amb el que passa al conjunt de la ciutat. El 1998, vuit de cada deu barcelonins s’autodefinia com a catòlic, practicant o no, és igual. Avui són només tres de cada deu. Que les primeres concertades de l’Eixample a creuar a l’altre costat del riu de l’ensenyament siguin religioses no és, per tant, gens estrany.

Després hi ha l’efecte de la crisi econòmica. Sobre el paper, aquesta és una qüestió que no hauria de tenir cap incidència. L’educació obligatòria és gratuïta tret de les escoles privades, però aquesta és (ho saben tants i tants pares) una gran mentida. Són moltes les escoles concertades que insisteixen a avisar abans de la primera matrícula que el pagament d’una quota «no és obligatori però sí imprescindible».

Podria també buscar-se una raó de pes en el fet que sociològicament l’Eixample del 2022 no té res a veure amb el de, per exemple, 1987, any elegit per a aquesta comparació perquè llavors la meitat dels vots del districte els recollia Convergència i Unió i, en les últimes eleccions municipals, la seva última mutació, Junts, va quedar en quarta posició, al darrere de tres forces polítiques més o menys d’esquerres, ERC, BCN-En Comú i PSC.

Notícies relacionades

No desdenya Gonzàlez cap d’aquests motius, però creu que el que ha canviat és la imatge de creixent qualitat que projecta l’escola pública de cara a la societat i, a més, de forma equitativa, és a dir, que no hi ha dos o tres velocitats d’inversió segons quin sigui el barri. La millor escola pública de la ciutat, ve a dir el regidor, pot ser qualsevol.