El Periódico de l'Eixample
El districte ocult
Expedició a la centenària, desconeguda i més lisèrgica capella de l’Eixample
Un lluminós futur s’obre per fi per a l’oblidada obra del gaudinià Joan Rubió Bellver, arquitecte, alhora, d’altres obres milions de vegades retratades
Abans de llegir, mirin bé la fotografia. És una capella. Està sobre els (ja en desús) dormitoris de noies de la Residència d’Estudiants Ramon Llull, un dels diferents edificis de maó que formen el conjunt de l’Escola Industrial. Les habitacions dels nois estaven un pis més avall. Sembla que la frontera entre les dues plantes no tots la tenien molt clara, així que tenir a un cop d’escala un lloc on expiar els episòdics incompliments del sisè manament sembla una cosa còmoda i pràctica, fins i tot molt catalana, es podria afegir. Però, no és per insistir, mirin bé la fotografia. ¿Veuen en aquests arcs catenaris alguna cosa familiar, alguna cosa pròpia de la ‘lisèrgia gaudiniana’? Van ben encaminats. No és una obra de Gaudí. És d’un dels seus deixebles més controvertits, Joan Rubió Bellver, una de les obres del qual és de les més fotografiades de la ciutat. No és aquesta de la imatge, perquè les visites a aquesta capella s’administren amb comptagotes, un disbarat que, vet aquí el que és llaminer, arribarà pròximament al seu final.
Aquesta és, queden avisat abans de prosseguir, una història zigzaguejant, així que no surtin del camí en cap corba. Capitaneja l’expedició Eloi Juvillà, arquitecte a qui cal agrair infinitament la informació proporcionada.
Primer, Rubió Bellver. Va ser ajudant de Gaudí en alguns dels seus projectes civils, la Casa Calvet, per exemple, però en la història de Barcelona té un vergonyós paràgraf perquè va ser l’arquitecte que el 1928 va voler posar la seva particular guinda al monumental procés de gotificació del centre de la ciutat. Aquell any, quan els corrents estètics a Europa eren radicalment d’altres, Rubió Bellver va plantar un pont d’inspiracions venecianes o de representació de Don Juan Tenorio enmig del carrer del Bisbe. La conya després de la seva inauguració va ser eixordadora. Le Corbusier, en una visita a Barcelona en companyia de diversos col·legues de professió, va passar-hi sota mut com un Harpo, però hores després, en petit comitè, va preguntar qui era el culpable d’aquell «ou podrit».
El pont és avui una foto gairebé obligada per a tots els turistes que transiten per aquest carrer. Sembla que fins i tot els agrada. Pobrets.
La qüestió és que Rubió Bellver era un referent en el primer terç del segle XX i, quan Josep Puig i Cadafalch va assumir la presidència de la Mancomunitat de Catalunya, a ell va recórrer per refundar l’antiga fàbrica Batlló de filatures del carrer d’Urgell. Ve aquí una ziga-zaga. Punt i a part, doncs.
Els Batlló, una família amb arrels a Olot, es van establir a Barcelona amb un esperit empresarial admirable. Amb l’Eixample fet encara un erm, van comprar l’equivalent a quatre pomes (entre els carrers de Rosselló, Urgell, París i Viladomat, una zona molt ben assortida de mines d’aigua) per edificar una fàbrica tèxtil que havia de ser l’enveja de la competència. Tot el procés de producció es realitzaria en un únic emplaçament. Van contractar ni més ni menys que Rafael Guastavino com a mestre d’obres i aquest, adorat anys després com un autèntic geni als Estats Units, se’n va anar a prendre apunts per Europa, a Manchester, per exemple. Va tornar amb enginyoses idees, però, sobretot, va posar el seu accent en el projecte i va crear el 1885 una zona de telers amb les seves característiques cúpules voltades, que eren realment molt boniques, tot i que, això sí, inversament proporcionals a la lletjor del que allà passava diàriament, treball infantil i femení mal remunerat. La Rosa de Foc era un mal lloc per a aquest tipus de laboricidis. Avui dia ja no, llavors, sí. La fàbrica va sobreviure només 19 anys.
Guastavino, només per fer un breu incís, va deixar el seu segell a la fàbrica Batlló i a la carrera va creuar l’Atlàntic després de deixar al seu darrere una estafa piramidal que va arruïnar molta gent (40.000 dòlars diuen que va pastar gràcies als incauts) i, també, bastantes dones desconsolades perquè igual que t’aixecava un arc de rajoles sense cintra ni res, t’alçava una relació sentimental que semblava sòlida i no ho era.
La cosa és que tota aquella arquitectura, de la qual no s’ha de deixar de destacar la xemeneia de 64 metres d’altura que al subsol és un laberint de passadissos gairebé de pel·lícula, no tenia cap propòsit clar després de l’adeu dels Batlló, així que podia haver acabat demolida. Durant la Guerra de Cuba va ser hospital de campanya del que quedava dels soldats quan tornaven amb barco a Barcelona, però allò era una cosa conjuntural. El recinte es mereixia un destí i tot era incert. Fins que, en una moment fulgurant va sorgir gairebé del no-res la Mancomunitat de Catalunya, una mena de Generalitat de marca blanca que, a l’hora de la veritat, proporcionalment, vistos els seus mitjans, va fer per aquest país molt més que 23 anys de pujolisme.
Enric Prat de la Riba va tramitar la compra d’aquella fàbrica perquè va intuir la necessitat de crear una universitat dels oficis, un lloc en el qual formar els tècnics que Catalunya no tenia. No es va demolir ni un mur. Al revés, es van afegir construccions. Es va aixecar, per exemple, l’Escola d’Agricultura (o sigui, l’edifici que avui allotja la capella, ja, ja ens hi acostem...), amb el propòsit, a més, que algun dia fos un annex de la futura Conselleria d’Agricultura. El cop d’Estat de Primo de Rivera va ser, és clar, una cosa que no entrava en els plans de la Mancomunitat. La vida d’aquell lloc, tanmateix, no va decaure. Tan potent era el projecte en marxa que ni un dictador com aquell es va atrevir a desarborar-lo.
El 1929 es va inaugurar la residència d’estudiants esmentada al principi de tot i, a la seva zona alta, la capella de Rubió Bellver, a la qual s’accedeix a través d’una escala il·luminada per tres vidrieres d’aires eclesials que mereixen, per ser presentades, una ziga-zaga de categoria.
A 10.300 quilòmetres de Barcelona, al delta del Mekong, s’alça un dels principals temples del caodaisme. Queda bastant fora de l’abast, però si es té l’oportunitat de visitar-lo, mai s’hauria de desdenyar aquesta opció. El caodaisme és una religió bastant rara, per no dir la que més, i això que la competició és molt disputada si es tracta de la fe en l’indesmostrable. El cas és que a l’interior d’aquell temple tenen figures del que consideren els seus propis sants. Jesús, Mahoma, Víctor Hugo, Lenin, Shakespeare, Joana d’Arc...
Resulta inevitable recordar aquest repòquer de figures quan a la residència d’estudiants de l’Escola Industrial es pugen les escales camí de la capella i un topa que la llum del sol travessa els vidres de colors que donen forma a Ramon Llull, Jaume Balmes i Narcís Monturiol. No formen part aquestes vidrieres, per descomptat, del recinte sacralitzat, però a la seva manera predisposen l’ànima per al que es descobrirà rere les portes d’aquest més o menys petit centre de culte.
Que Rubió Bellver sigui conegut pel pont del carrer del Bisbe i no per aquesta obra és un disbarat molt propi d’aquesta ciutat.
La gran fortuna és que la Diputació de Barcelona, propietària del lloc i una mica imbuïda encara pel que un dia va ser la Mancomunitat, té interessantíssims plans de futur.
El març passat, la ‘dipu’ va presentar en públic unes obres pressupostades en 100 milions d’euros que pretenen donar una nova vida (¿la tercera?, ¿la quarta ja?) a la totalitat del recinte de manera que per als barcelonins sigui una nova superilla més, verda i transitable, i que des del punt de vista acadèmic sigui un pol de captació de talent internacional. És allà on entrarà en joc la residència d’estudiants, que tal com està el mercat immobiliari de la ciutat, prohibitiu, serà una peça indispensable perquè la roda del talent comenci a girar. El projecte preveu recuperar fins i tot les cúpules de Guastavino tal com eren fa 137 anys, però la pregunta lògica és ¿què serà de la capella, amb els seus insòlits esgrafiats que decoren els murs directament sobre els maons?
Notícies relacionadesZiga-zaga. De tant en tant surt als mitjans de comunicació el superordinador Mare Nostrum de Barcelona, no per les seves brutals prestacions de programació, sinó pel que és la seva llar, una capella edificada el 1859 per Manuel Girona al barri de Pedralbes. Costa trobar un qualificatiu per a aquest brutal contrast. ¿Diví? El cas és que, inspirats o no per aquest antecedent, la capella de Rubió Bellver està cridada a ser un lloc de ‘coworking’ intel·lectual que, de segur, serà inspirador. Fotogènic, també.
Abans caldrà dessacralitzar el recinte. Des d’aquestes línies, ja que estem, es demana ser present en aquella jornada. Restem a l’espera de resposta.
