L’Eixample rememora quan Barcelona era el Manchester de les joguines

Barcelona va ser el Detroit del Mediterrani durant el primer terç del segle XX, quan hi havia a la ciutat fins a 41 fàbriques diferents de cotxes, i va ser també una encara més important i, tanmateix, molt oblidada capital de la producció i comercialització de joguines. Fins a 60 factories esquitxaven la trama urbana i no pas menys de 100 botigues, amb els seus respectius aparadors. És aquell passat, el de la Barcelona de les joguines, el motiu pel qual aquesta urbs va arribar a ser anomenada la París del Sud, el que ara ha decidit començar a rescatar l’Arxiu Municipal del Districte de l’Eixample, que atresora un formidable fons documental sobre aquesta qüestió i que, de manera experimental, utilitzarà aquest dissabte 5 de novembre per organitzar una minimalista activitat, ‘Secrets d’un trencaclosques’, destinada a famílies amb fills d’entre 7 i 12 anys.

L’arxiu del districte ocupa l’adreça postal del que un dia va ser el Waldorf, tercer cine de la ciutat que va projectar pel·lícules amb l’impressionant sistema cinerama. És als números 38 i 40 del carrer de Calàbria i a peu de carrer no s’intueix el que amaga a la seva planta soterrani. Els arxius municipals de Barcelona, repartits entre les seves diferents seus, sumen 50 quilòmetres de prestatgeries, i en el de l’Eixample hi ha la part que li correspon, un fons, per dir-ho d’alguna manera, eclèctic, perquè tant és possible consultar-hi quina llicència té el bar de sota de casa que causa molèsties, com rastrejar la passió amb la qual es van remuntar una infinitat de finques històriques en temps de l’alcalde Porcioles i fins i tot avui dia.

És en aquest mar de documents en el qual hauran de navegar les famílies que participin en el joc per, en aquesta ocasió, construir un puzle amb peces del passat joguinaire del districte. No és una prova pilot, però gairebé. Segons quin sigui el resultat, el projecte s’executarà després als arxius germans de Gràcia i Sarrià-Sant Gervasi.

Al número 114 del carrer d’Entença hi va haver la fàbrica de joguines d’Emilia Gimeno Valero, que era capaç de produir (això revela la documentació disponible) «unes 40.000 quincalles al mes». El paisatge d’aquell carrer era llavors ben diferent. Al portal adjacent hi havia una papereria i, al contrari, una vaqueria.

Al 203 de Borrell es va fundar i es va instal·lar pels volts de 1908 la companyia Juguetes Fosfóricos de José Salas –les seves capsetes de bengales sense utilitzar encara es venen a través dels fòrums de col·leccionistes d’internet–.

Que Barcelona fos una Manchester de la joguina no va ser una cosa que germinés per primera vegada a l’Eixample. Ja el 1888, la ciutat presumia de cara a la resta del món del seu bon ofici en l’elaboració de soldadets de plom. Una dotzena d’anys després, la ciutat va ser reconeguda a l’Exposició Universal de París de 1900 com un referent en la fabricació de joguines de llauna. E. Roca Farriols, un dels pioners d’aquesta branca de la producció, va guanyar una medalla de plata en aquella cita de la capital francesa.

Ja abans d’aquella data, a Chicago el 1893, les nines de cartró pedra de Jaume Pujol i Fill es van emportar també un premi, i per aquelles dates més o menys es va fundar a Barcelona la societat Guadall y Aduá, que va sorprendre la clientela amb les primeres joguines metàl·liques amb ressort.

En aquesta tradició joguinaire, no obstant, l’Eixample va jugar en una lliga superior gràcies al que va passar al número 159 del carrer de Consell de Cent, perquè allà hi va haver ni més ni menys que la casa Lehmann, empresa fundada originalment a Alemanya el 1856 per Ernst Paul Lehmann, i que va perdre el seu cognom el 1935 durant l’ascens del nazisme. Era jueu.

Avui, aquell interior d’illa, al qual s’accedeix a través d’un passadís empedrat, té, paradoxalment, un cert aire als espais de creació cultural del Kreuzberg de Berlín, ciutat natal de Lehmann.

Notícies relacionades

El ‘Patinsky’ de Barcelona, la gentrificació com una de les belles arts

El primer ‘showroom’ virtual d’Espanya de reformes de la llar s’estableix a l’Eixample

La imponent xemeneia que s’alça enmig del minúscul pati és la mateixa que durant el primer terç del segle XX servia per coure els caps ceràmics d’unes nines que van ser molt populars no només a Barcelona, sinó a tot Espanya i a la resta d’Europa. Era una indústria en realitat internacional. Les peces cuinades a Barcelona podien ser després acoblades en alguna de les altres factories de l’empresa, com aquesta establerta a París que va visitar al seu dia el literat i periodista Léo Clareti, que al veure els empleats encaixar les diferents parts de les nines va escriure que allò era la fusió «dels mites de Prometeu, Pigmalió, de l’Edèn i del Judici Final, quan els bust busquen les seves respectives cuixes».

Clareti, només per situar el personatge, va ser, a més d’un notable expert en la història de les joguines, i primer marit d’Henriette Caillaux, protagonista del més famós crim comès a França el 1914; tant, que fins i tot va eclipsar periodísticament l’inici de la Primera Guerra Mundial, però aquesta és una línia argumental que queda molt lluny de l’Eixample.