Quan arribin les notes: ni premis, ni càstigs

¿Com viviu a casa el moment en què arriben les notes? A moltíssimes llars es viu amb certa tensió, tant per la part dels fills/es, com des de la part de mares i pares. Si les notes han sigut bones, tenim premi. No obstant, si han sigut dolentes, castiguem. És a dir, celebrem o penalitzem en funció dels resultats.

Però... ¿en què estem posant el focus quan actuem d’aquesta forma? Fa un temps vam conversar sobre aquest tema amb el psicòleg Alberto Soler, que assenyalava que «cada vegada més teòrics de l’educació posen en dubte la mateixa utilitat de les notes, ja que aquestes desplacen el focus cap als resultats i el treuen del procés: els alumnes deixen de disfrutar aprenent i es preocupen només d’aprovar, sigui com sigui: si cal fer trampes, se’n fan. És igual que no hagin entès res, si són capaços de posar-ho en un examen i aprovar, ja val».

El professor de filosofia José Carlos Ruiz va comentar també sobre aquest tema que «una de les coses més importants que cal tenir en compte quan s’educa és que els nostres fills percebin que valorem l’esforç que ells posen i l’assumpció de responsabilitat que ells van adquirint amb el temps, perquè si no és així, ens trobarem amb nens i nenes que volen buscar el premi o la recompensa immediata, i que la motivació que els porta a complir el seu deure sigui exclusivament l’adquisició del premi».

El valor de l’esforç

Com ens indiquen José Carlos Ruiz i Alberto Soler, hem de deixar de posar el focus en el resultat i centrar-nos en el procés, l’esforç. En la mateixa línia, el neuropsicòleg José Ramón Gamo ens explicava en una de les seves ponències («Neurociència a casa») que «si m’arriba el fill a casa amb un excel·lent en mates, perquè és un geni, però no ha mogut ni un dit, ni s’ha compromès amb l’assignatura, llavors, jo li diré: “Carinyo, me n’alegro per tu i tens molta sort, que ho sàpigues, perquè això en el futur, quan les coses realment siguin complexes, i requereixin esforç i compromís, no et servirà”».

A més, el neuropsicòleg va explicar que «quan fem les atribucions relatives als seus èxits en funció a l’esforç i compromís, el resultat que tindrem serà que quan siguin adults i hagin d’afrontar un problema –que anticipen complicat–, tendiran a no empetitir-se. I, a més, si comencen a fracassar o tenir dificultats, seran tremendament resilients».

Esforç i talent, sempre de la mà

Com hem vist, posar en relleu l’esforç per sobre del resultat pot tenir conseqüències importantíssimes a llarg termini. Però, a més, també podem extreure una altra reflexió molt interessant sobre aquest tema, i és la importància d’ajudar els nostres fills i filles a trobar els seus talents i desenvolupar-los.

Fa uns quants anys, la meravellosa Noelia López-Cheda (que tant trobem a faltar) va impartir un taller en què va proposar un exercici de reflexió al públic assistent que avui volem recordar. En un projector va posar aquesta imatge i va preguntar a l’auditori: «¿Qui és el crac de la foto?».

De forma pràcticament unànime els assistents van respondre: la vaca.

No obstant, la Noelia no hi estava d’acord. «Allà on vagi, tots contesteu que la vaca. Però, ¿per què?», es va preguntar l’experta. El crac en aquest cas és el dofí, «que ha sabut trobar l’entorn en què desenvolupar les seves habilitats. La vaca seria una crac si fos a la muntanya».

Amb aquesta reflexió, Noelia López-Cheda ens va animar a observar els nostres fills i filles i ajudar-los a trobar «el seu element», així com fer el mateix amb nosaltres mateixos, «per poder desenvolupar així les nostres habilitats». «Perquè si hi ha una cosa que sabem del cert, és que les persones que utilitzen el seu talent són més felices, senten que aporten al món, tenen un propòsit i disfruten del que fan», concloïa Noelia.

«Si el teu fill és un dofí que solqui els mars i si és una vaca que pasti a la muntanya».Noelia López-Cheda 

Notícies relacionades

Activista i pensador

Un institut sense incidències per mal ús de l’ordinador

En definitiva, mares, pares: centrem-nos més en l’esforç que en el resultat i observem els nostres fills i filles, fomentem el seu talent i animem-los a treballar per potenciar-lo al màxim. És el regal més gran que els podem fer.

Per acabar, us deixem el pla que José Carlos Ruiz fa amb la seva família el dia de les notes: «Quan porten el butlletí de notes, ens anem a celebrar-ho sense obrir-lo. Ho celebrem en família, en un restaurant que ells trien i el que celebrem és que durant un trimestre han complert, de la manera més exemplar possible, les seves responsabilitats acadèmiques. I quan tornem, obrim les notes i fem una anàlisi dels resultats. Si les notes han anat molt bé, ens congratulem que el seu esforç hagi donat fruits en el resultat; i si no han anat bé, doncs haurem de veure com reforçar allò que han de millorar», ens explica. «El més important és que ells vegin que el que s’aprecia realment és el procés de treball i la interiorització del concepte de deure, i no tant el resultat».