Entrevista

Manuel Castells «Vull que la universitat pública sigui totalment gratuïta»

  • El ministre d’Universitats refuta la seva fama d’absent i assegura que, en política, les coses es fan i després s’expliquen

  • Una de les seves prioritats és la reforma fiscal perquè els gegants d’internet, com Google i Microsoft, financin les facultats

  • Molta gent a Catalunya creiem que Puigdemont és un exiliat. ¿Mateix exiliat que els republicans? No»

Es llegeix en minuts

A Manuel Castells (Hellín, Albacete, 1942) el persegueix la fama de ministre absent. Ho nega i esgrimeix que, en política, les coses primer es fan i després s’expliquen. Fa un fred intens a Madrid, però la finestra del seu despatx està oberta. No es treu la mascareta ni per a les fotos. «No ens la traurem mai», pronostica. Sobre la seva taula, hi ha penjat un quadro de Felip VI. «Em sembla simpàtic, li vaig fer classes», comenta. El titular de la cartera d’Universitats continua tenint ànima de professor, tota una eminència acadèmica de la societat de la informació. Confessa que treballa, i molt, perquè a Espanya la universitat sigui gratuïta, com la sanitat i l’educació obligatòria. 

Quan va prendre possessió del seu càrrec va assegurar que no estava d’acord amb la separació entre Ciència i Universitats. ¿Continua pensant el mateix? Sí, clar. El president del Govern em va dir que era una qüestió política i que ens coordinéssim. Això fem. No és massa complicat. 

És una autoritat acadèmica en comunicació, però sembla que no li agrada gaire el tracte amb la premsa. No va per aquí. El tracte amb la premsa m’agrada tant que la meva càtedra als EUA és de Comunicació i Periodisme. El que no estic d’acord és que la política es redueixi a la comunicació. Primer cal fer coses. Hi ha molta gent que pensa que el més important és la relació amb la premsa. Per a mi, el més important és la relació amb els estudiants, les universitats, els professors i els científics. En la mesura que hi ha coses que es poden explicar, es van explicant. A causa del coronavirus, hi ha una conjuntura molt dolenta per a la comunicació. I després, cal dir-ho, una mala fe en nombrosos mitjans, sobretot a les xarxes, contra aquest Govern. 

Malgrat la pandèmia, assegura que la qualitat acadèmica no ha baixat «gens ni mica». Com a sociòleg, ¿què pensa del possible impacte psicològic i social entre els alumnes? Precisament perquè soc sociòleg no m’agrada parlar només d’impressions. Realment no hi ha dades per arribar a conclusions. Des del ministeri vam patrocinar un estudi entre l’abril i el maig dirigit per catedràtics, però no sobre els estudiants exclusivament. Una de les dades que més impacta és que, a causa de l’estrès i la depressió, el 48% de les dones i el 39% dels homes tenen una sensació d’irrealitat, que això no és veritat, que és un mal son que s’esvairà. Parlo amb molts estudiants i tinc la impressió que hi ha molt estrès, però no s’ha produït una descomposició social i psicològica. És la meva impressió, no una qüestió científicament provada.

Ara mateix hi ha una legió d’alumnes i docents protestant pels exàmens presencials i el risc sanitari que comporten. Si vostè fos professor, ¿formaria part d’aquesta revolució? Francament, depèn de les condicions sanitàries. Salvador Illa, molt amic meu, sempre em diu el mateix: «Si hi ha condicions bàsiques de precaució sanitària es pot fer presencial, sinó cal passar a virtual». Això és el que hem estat dient des del juny. Vam aconseguir 400 milions del Govern perquè les universitats augmentessin la seva digitalització. ¿Què passa? Que hi ha molta dificultat en els professors, més que en els estudiants, en acostumar-se a la idea de l’ensenyament ‘online’. La presencialitat ha de ser preferent. Però es pot el que es pot i quan es pot. Molts et diuen que als exàmens virtuals es copia molt. Primer: demostrin-m’ho. Segon: hi ha mètodes fàcils per evitar-ho. En tot cas, els estudiants no crec que estiguin revolucionats contra el Ministeri d’Universitats.

Home, si ets jove has de ser rebel. Sí, però també hi ha coses més interessants contra les quals rebel·lar-se. El dia 7 de gener em va arribar el correu d’un estudiant d’Extremadura dient «tenim un incidència de Covid altíssima i ens fan fer l’examen presencial, no pot ser». 

¿Què li va respondre? «Si esteu malament no hauríeu de fer l’examen presencial, però m’informo». Vaig trucar al rector d’Extremadura i em va dir que estava tot controlat amb les condicions sanitàries. No es tracta de veure si algú té la culpa, sinó que es respectin les condicions sanitàries per a la presencialitat. 

A secundària cada vegada es dona més importància a les competències, els projectes i els equips. Però després arriba batxillerat i l’objectiu és passar un examen. ¿Canviaria vostè la selectivitat? A curt termini em sembla difícil. Ja tenim prou caos per ara. No hi estic en contra, però caldria posar-se seriosament amb molta feina d’investigació pedagògica. Crec que la idea d’exàmens memorístics està superada a partir del moment en què la informació està a internet. Jo soc professor als EUA, i no faig exàmens. A classe els dic que ho mirin tot per internet, que és més divertit. La informació està tota a la xarxa. Cal ser capaç de buscar-la, saber per a què la vols i combinar-la. Això és per a mi la nova pedagogia.

¿Per què Espanya no té una Harvard o una Stanford? ¿Què falla perquè cap universitat estigui entre les cent primeres? Per començar, perquè no tenen un capital de 40 mil milions de dòlars, com Harvard. La matrícula de Berkeley són 30.000 dòlars a l’any. La de Harvard, 60.000. 

Així només hi poden anar uns quants a la universitat. A Espanya és diferent. Exactament. Jo vull arribar a la gratuïtat total de la universitat. 

¿Com ho aconseguirà? Abaixant els preus.

I pujant els pressupostos. És clar. I amb alguna mesura legislativa. Una de les coses que hem fet ha sigut baixar les taxes universitàries, que Catalunya havia augmentat en el 60% de cop i Madrid en el 30%. Si hi ha una sanitat pública, universal i gratuïta i una educació obligatòria pública, universal i gratuïta per a tothom, ¿per què no es pot fer el mateix amb l’ensenyament universitari, que avui dia és indispensable per trobar una bona feina? No hi ha cap altra opció que augmentar els pressupostos públics destinats a la universitat. En moments de crisi econòmica van tenir la idea genial de baixar la sanitat, l’educació i la investigació. Brillant. Ara, aquest any hi ha un augment del pressupost del 70% en educació i del 80% en investigació.

Però la gratuïtat total és una tasca titànica. Tothom parla molt bé de la importància de la universitat, però a l’hora de pagar... Les universitats han patit retallades del 21% en el finançament i això només es pot canviar amb diners públics. ¿D’on surten? En alguns casos els fons europeus ens ajuden.... Però, a veure, no és tan complicat. Els diners surten d’on n’hi ha. La reforma fiscal no és que una petita empresa pagui més, sinó que Google, Microsoft i els mercats financers paguin més. No és una proposta de ganivet entre les dents. És el que està fent Europa.

Parlem de política, ministre. ¿No creu que s’estan comunicant en excés els frecs entre el PSOE i Unides Podem dins del Govern? Sí. Amb tota confiança, el 90% del que diuen que passa al Consell de Ministres –per cert, és un delicte revelar-ho– jo no ho veig. Als passadissos de la política hi ha el que hi ha, copets a l’esquena i ganivetades. Això és la política. Però al Consell de Ministres, no. És clar que hi ha divergències entre Podem i el PSOE. Són dos partits molt diferents, generacionalment, ideològicament i organitzativament. Hi ha debats seriosos que són públics, com els del salari mínim i la reforma laboral... Hi ha debat, no hi ha tant desacord, sobre Catalunya. Però, insisteixo, és més amb sectors del PSOE que dins del Govern. Sobre Catalunya estem d’acord: existeix un conflicte que se soluciona només a través del diàleg. Això és una qüestió de Govern. Aquest Executiu no es trenca en aquesta legislatura. Primer perquè no volen i segon perquè no poden.

Et pot interesar

¿Estan també d’acord dins del Govern en la necessitat de concedir els indults? Sí, hi ha acord. Però els indults requereixen un procés jurídic. Jo els faria demà, el problema és que si no es fan bé jurídicament es poden anul·lar. 

¿Considera que va ser correcta la comparació que va fer el vicepresident Iglesias entre Puigdemont i els exiliats republicans del franquisme? Em sorprèn la pregunta (rialles). Molta gent a Catalunya creiem que Puigdemont és un exiliat. ¿Mateix exiliat que els republicans? No. Sobretot, dels republicans durant la dictadura franquista. Jo ho vaig ser i no és el mateix. D’acord. Però l’important no és aquesta comparació, que pot haver sigut desafortunada i fruit d’una tensió periodística en un moment. El més important és que un vicepresident del Govern central digui que Puigdemont és un exiliat, paraules que afirmen el que deia, que hi ha un conflicte polític a Catalunya.