El plaer d'aprendre

Una de les raons que donava la presidenta de l’Associació Espanyola de Superdotats era que a casa aquests alumnes no es veuen obligats a alentir el ritme d’aprenentatge per adaptar-se a la resta. Qualsevol que tingui a prop un nen amb una intel·ligència per damunt de la mitjana sap que un dels seus principals problemes és l’avorriment, la vida lenta, haver d’escoltar explicacions detallades que ell ha entès en cinc segons, hores i més hores de classe que no li generen cap mena de curiositat ni interès, una sensació feixuga d’estancament i haver-se d’esperar sempre, tenir paciència amb els altres i no ser un destorb. Per això no és estrany que els superdotats acabin fracassant a nivell escolar.

Però encara que siguin alumnes modèlics, el cert és que sovint aquesta adaptació vol dir reprimir-se les ganes de coneixement, haver-se de conformar amb un aliment que els resulta poc nutritiu i gens estimulant. Ser menys del que són, en realitat.

Notícies relacionades

Lídia Roig, estudiant d’Audiologia: “és una professió en auge i cada vegada hi haurà més demanda”

Una FP lligada a l’evolució social

La llei reconeix l’existència dels superdotats i estableix que els centres han de prendre mesures per tal d'atendre aquesta altra diversitat, aquesta necessitat específica. A la pràctica, la manca de recursos generalitzada fa impossible l’aplicació de la norma i se sol prioritzar l’atenció als alumnes amb dificultats.

És una llàstima que s'estigui malbaratant el talent excepcional d’una part important dels nens i adolescents, que la falta de motivació derivi en una soledat triada. No són només continguts a l’escola el que es transmet a les escoles. També hi aprenem a conviure. La societat sencera s'està deixant perdre el potencial i talent dels superdotats no atenent-los, però ells hi perden molt més perquè no poden gaudir d'una de les fonts que els produeix més plaer: la de l’accés al coneixement.