Jorge Galindo: "BCN necessita una política de vivenda més quirúrgica"

El seu llibre diagnostica que els preus pugen perquè hi ha escassetat. Però l’INE parla de 3,8 milions d’habitatges buits. ¿No serveixen?

En realitat, ni són tants ni són on fan falta. L’INE mesura per consum elèctric i això distorsiona molt. Per exemple, el 2019, l’Ajuntament de Barcelona va fer un cens propi a partir d’entrevistes porta a porta i va trobar entre 90.000 i 100.000 pisos buits. Són bastants, però molt lluny de les xifres nacionals. A més, la meitat d’aquestes vivendes estan en municipis petits on ja no hi ha demanda perquè l’economia i la societat s’han mogut a les ciutats. És una tendència global. La nostra política pública hauria de fer honor a on la gent vol viure avui.

Però Barcelona amb prou feines té sòl disponible.

La geografia de la ciutat és complexa, perquè està limitada pel mar, Collserola i els rius, i la seva densitat ja és molt alta. A això se suma la pressió del turisme, el lloguer de temporada o els professionals temporals. No obstant, hi ha marge si es pensa diferent. L’Eixample, per exemple, és un dels barris més densos d’Europa i, alhora, dels més habitables. Podem densificar amb qualitat si sabem fer-ho bé.

El turisme segueix en el centre del debat. ¿Què li sembla la decisió d’eliminar les llicències d’apartaments turístics el 2028?

Entenc la lògica, però Barcelona necessita una política molt més quirúrgica, perquè la situació no és la mateixa en el centre històric que en un barri perifèric. Una solució seria aplicar impostos que gravin l’impacte dels pisos turístics en zones saturades. Són eines molt més modulables, que aconsegueixen recaptació pública mentre redueixen la pressió sobre el lloguer a llarg termini. Per descomptat, els Ajuntaments s’haurien d’asseure amb les plataformes, perquè són part de la solució.

Barcelona també ha regulat els preus del lloguer. ¿Quina és la seva lectura?

Les dades evidencien que els preus van baixar. El problema és que ho van fer sobretot els pisos més cars, mentre que els més barats es van encarir, per la qual cosa s’estaria actuant sobre la part prèmium del mercat. Hi ha qui diu que no és que l’oferta s’hagi reduït, sinó que els contractes de llarga durada redueixen la rotació d’inquilins. Llavors, s’estaria beneficiant a qui ja té pis, no a qui està esperant. També s’observa que els propietaris inverteixen menys i treuen al mercat vivendes de pitjor qualitat. I, com a efecte col·lateral, ha crescut el lloguer de temporada i d’habitacions, que a Barcelona va passar del 2% al 14% dels anuncis en quatre anys.

Això ha generat noves formes de precarietat residencial.

Sí. Perquè al final el mercat divideix i rendibilitza un bé que és molt valuós. La conseqüència és que cada vegada més gent encadena estades curtes en habitacions, pisos compartits o torna a casa dels seus pares perquè no pot pagar un lloguer estable... Hem de començar a entendre el sensellarisme en un sentit més ampli, ja que no és només dormir al carrer, sinó que també és no poder construir un projecte vital perquè el teu habitatge canvia cada pocs mesos.

¿Quines alternatives proposa?

Que el sector públic reforci la seva oferta. Per exemple, a Espanya gairebé no hi ha residències públiques per a estudiants, quan en altres països són una peça clau per evitar que aquest col·lectiu competeixi al mercat privat. Si es vol evitar que sigui tan suculent per als inversors entrar en aquest segment, cal crear una oferta pròpia fora del parc residencial.

¿I per augmentar la vivenda social en règim de lloguer? Al llibre critica la norma que obliga a destinar un 30% dels pisos que construeixen a vivenda protegida

Sí, perquè hi ha indicis que pot haver desincentivat el desenvolupament de noves vivendes. D’alguna manera, estàs augmentant el cost de la construcció, per la qual cosa no s’estan alineant objectius.

I proposa bons de densitat.

És una eina que s’ha desenvolupat sobretot als EUA i que a Espanya podria funcionar. Permetria construir a més altura a canvi d’habitatge social i aprofitar millor la cessió de sòl públic. De fet, l’Institut Cerdà ha calculat que a Barcelona es podrien crear entre 25.000 i 50.000 pisos d’aquesta manera.

Notícies relacionades

OpenAI es reestructura per ser una empresa amb ànim de lucre

Iberdrola eleva la previsió de benefici fins a un rècord de 6.600 milions

En l’imaginari col·lectiu, densificar es trasllada a barris amb problemes estructurals de vivenda, educació o sanitat, com passa a l’Hospitalet de Llobregat i Badia del Vallès.

Per això és important canviar aquest marc mental. Torno a prendre l’Eixample com a exemple: és densíssim i ningú ho percep com un lloc problemàtic. ¡Adaptem aquest model a la realitat del segle XXI! Al final, es tracta de dissenyar barris on la densitat es tradueixi en vida urbana, serveis, transport i espais públics.