L’adeu de Luca de Meo a Renault obre un punt d’inflexió en el sector

L’automoció es queda òrfena d’un dels seus ‘top’ amb la sortida de l’italià, que se suma a les de Tavares i Griffiths / José Muñoz, de Hyundai, destaca en la carrera per liderar el futur de la indústria

L’adeu de Luca de Meo a Renault obre un punt d’inflexió en el sector
3
Es llegeix en minuts
Xavier Pérez
Xavier Pérez

Director de Motor de Prensa Ibérica

Especialista en Periodista de motor centrat en el sector de l'automòbil i la motocicleta, així com en totes les árees d'economía relacionades amb la industria de l'automoció, la movilitat sostenible i l'electrifcació.

Ubicada/t a Barcelona

ver +

¿I ara, què? El sector de l’automòbil està revolt i tocat, i molt més a Europa. No només per la ràpida i vertiginosa transformació que està vivint després de la pandèmia (d’això fa ja 5 anys), ni per l’aposta per l’electrificació, ni tan sols pels aranzels de Donald Trump. No. La revolució ve del fet que els principals gurus de la indústria automobilística europea, i mundial, s’estan esvanint. En menys de sis mesos Carlos Tavares, Wayne Griffiths i Luca de Meo han escenificat una tocata i fuga que ha deixat els fabricants europeus immersos en un dilema.

La sortida anunciada diumenge passat de Luca de Meo per canviar les rodes i els motors per la roba d’alta costura i les bosses de mà de luxe ha posat en evidència que som davant un canvi generacional. Les empreses de l’automòbil europeu i també mundial estan buscant nous perfils de directius.

Només José Muñoz, CEO de Hyundai, sembla estar plenament capacitat i experimentat per fer front a tots els canvis que no es paren de produir. Muñoz s’atreveix fins i tot amb Trump, i és que el directiu espanyol va ser reclamat pel mateix president dels Estats Units en la seva primera trobada amb el sector.

Canvi de perfil

No estem dient que la sortida de De Meo deixi orfe Renault, per a res. En el grup francès hi ha directius plenament capacitats per assumir el testimoni de l’italià, gent formada al costat d’ell, com Josep María Recasens (tot i que no apareix en la travessa inicial) o el mateix Denis Le Vot (CEO de Dacia). Tot i que també sona Maxime Picat (brillant sens dubte i actualment a Stellantis, però dins de la pota francesa que no està en voga en el grup ara mateix).

El que passa és que ens estem obrint a perfils més tècnics i menys somiadors. Aquest és el cas del que ha passat amb el relleu de Tavares, un recanvi que gairebé ha tardat més que un embaràs, i que ha culminat amb l’elecció d’Antonio Filosa (menys de màrqueting i més de producció). El mateix ha passat a Seat SA amb Markus Haupt, un directiu essencial en temes de producció i electrificació, que exerceix de CEO de la companyia en espera que algú a Wolfsburg recordi dir-ho en la reunió de veïns. També ho han fet a Nissan, on per força pengen. L’home que va pilotar l’era post Ghosn, Makoto Uchida, ha sigut reemplaçat pel mexicà Iván Espinosa, que mai millor dit té l’espinosa tasca de reflotar la marca.

Són perfils que busquen més l’equilibri que l’exaltació, i és que, amb la ràpida adaptació de les marques procedents de la Xina i les dinàmiques accelerades de canvi que estan provocant els moviments geopolítics desencadenats per Trump, el que es necessiten són líders amb fermesa i amb capacitat de reacció industrial. Aquesta és la idea. No n’hi ha prou amb experiència tècnica, sinó que es busca visió estratègica, habilitat per liderar el salt digital i flexibilitat per adaptar-se a mercats en plena transformació. Tot i que en l’adeu de De Meo hi ha alguna cosa més.

La cara B de l’adeu

Notícies relacionades

Veus autoritzades, com la del periodista italià Gian Luca Pellegrini, redactor en cap de Quattroruote i membre del jurat europeu de The Car of the Year, analitzaven ahir que la sortida d’un De Meo en plena eclosió després de la resurrecció de Renault deixa entreveure altres aspectes. "Potser la sospita més fundada és també la més inquietant: que De Meo s’hagi convençut que el sistema automobilístic europeu no es recuperarà mai més. Que l’automòbil, com a fenomen social i industrial, ha sigut destituït per les elits, humiliat per la política i esterilitzat per la burocràcia. I que tot això s’ha reflectit en una crisi existencial irreversible de tot el sistema, el punt de partida del qual és la deslegitimació de l’automòbil com a símbol. I sense símbols no hi ha indústria que valgui. En aquest sentit, el pas al món del luxe no seria una traïció, sinó un retorn a la cultura". Una fotografia plenament encertada.

Aquesta sospita que els directius estan començant a dir prou és cada vegada més clara. Des del punt de vista polític s’estan trobant més traves que ajudes, i la boja carrera per l’electrificació a qualsevol preu està començant a passar factura.