Els impostos com a arma llancívola

Que Junts, el PNB i el PP votin junts en mesures (en matèria impositiva o de política de vivenda) en les quals poden coincidir programàticament ja no és nou i evidencia la inestabilitat que pateix la majoria parlamentària que va donar lloc al Govern del PSOE i Sumar. L’episodi de l’impost a les energètiques demostra que Pedro Sánchez no pot donar per descomptat l’aval dels seus socis d’investidura a les seves iniciatives i propostes parlamentàries. Més enllà de veure’s obligat a guanyar-se els suports necessaris de manera quotidiana, existeix una dificultat afegida fruit de la molt diversa ubicació ideològica dels socis entorn de Sánchez. Aquesta heterogeneïtat política fa que en ocasions sigui molt difícil arribar a una posició que pugui satisfer-los a tots.

L’aprovació de l’esmena del partit d’Alberto Núñez Feijóo complica enormement els plans del Govern, que va anunciar la possibilitat de mantenir el gravamen mitjançant un decret llei consensuat amb Podem, ERC, Bildu i BNG la convalidació del qual es preveu més que incerta.

Les raons esgrimides per Junts, a través de la seva portaveu en el Congrés dels Diputats, Míriam Nogueras, apunten a la voluntat de garantir que les energètiques mantindran les inversions previstes, molt en particular les de Repsol, a Tarragona. En la intenció de no perjudicar els interessos d’aquesta companyia coincideixen per motius molt específics amb el PNB. En canvi, els socialistes han aconseguit donar continuïtat a l’impost sobre la banca, tot i que amb alguns canvis. Ni una coincidència programàtica ni una suposada recuperació del paper de portaveu d’interessos empresarials a Madrid a l’estil de la vella Convergència expliquen aquesta disparitat de criteris de Junts; més aviat caldria preguntar-se amb qui vol saldar comptes pendents el que queda del Junts del 2017.

Fer de la política fiscal un instrument per donar avisos o satisfer interessos a la carta no és la postura més responsable que es pugui imaginar. No es pot jugar amb ella constantment com a instrument de maniobra a curt termini per lligar o desestabilitzar majories quan de les reformes fiscals depèn el compliment dels compromisos assumits amb Europa i la seva redefinició requeriria un debat sobre com garantir els recursos necessaris per a l’Estat sense perjudicar la competitivitat, que sí que és necessari però sembla que ni hi és ni se l’espera. La política impositiva ha de ser precisa, inequívoca i segura, ha de respondre a interessos generals i no particulars i ha d’oferir seguretat jurídica a empreses i ciutadans.